Opinió

Raça humana

Papa, de quin sexe és el món?

S’acaba la guerra de Biafra, Dario Fo estrena Mort accidental d’un anarquista, Pompidou ven 30 Mirage a Franco, a copa do mundo é nossa (de Brasil i Pelé), moren Bertrand Russell, Jimi Hendrix i Janis Joplin, Allende president a Xile, els de Liverpool se separen, benvingut mister Nixon –tot lligat i ben lligat?–, Jiménez Losantos i Sánchez Dragó són comunistes, cau un avió al Montseny, turistes sex, sea and sun, López Vázquez és Mi querida señorita, clausurat El Molino per immoral, el festival de poesia catalana desafia la censura, tancada d’intel·lectuals a Montserrat, i Mediterráneo (Serrat), Ara i aquí, (Llach), Dioptria (Riba), Festa major (La Trinca)... Tot això passava en el món el 1970, també en el nostre món que es treia la mordassa d’una dictadura agònica i rabiüda, quan ella va arribar, simpàtica i impertinent amb les seves preguntes pertinents, filla de la classe mediaestúpida, inconformista, preocupada per la pau, posa tiretes al globus terraqüi i vol saber de quin sexe és, s’estima els llibres, els Beatles i el Pájaro Loco, i no suporta la sopa ni la mediocritat, i surt a fer passejar la tortuga Burocràcia... Ella és la Mafalda, nascuda de l’enginy del dibuixant Quino el 29 de setembre de 1964 en la revista argentina Primera Plana, que fa 50 anys entrava per primera vegada a casa nostra gràcies a Esther Tusquets i l’editorial Lumen, que ara publica una recopilació commemorativa. Llarga vida al personatge que ens continua divertint amb les seves ingènues pensades: “Papa, tots som iguals?” “Sí, Mafalda, tots som iguals.” “Però iguals a qui?”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.