Són racistes les feministes laiques?

El títol, provocador però pertinent, recull un incomprensible malentès que –avançàvem ahir– s’està produint en les nostres societats democràtiques respecte del feminisme, la religió i la diversitat; intentem exposar-ho seguint el fil de l’escriptora Najat el Hachmi en el seu clarificador assaig/manifest Sempre han parlat per nosaltres. És nefast –però té lògica– que el poder patriarcal desacrediti qui el combat, qui, com diu Najat, no accepta que la seva vida, opinió, dolor, plaer valguin menys que la vida, opinió, dolor i plaer dels seus germans homes. És abominable –però continua tenint lògica– que l’extrema dreta xenòfoba i masclista intenti instrumentalitzar la lluita contra el masclisme d’altres cultures: la marca de la casa és el verí. Ara bé, allò que més sobta –entristeix, indigna– és que certs sectors de l’esquerra assenyalin dones com Najat El Hachmi com a racistes o islamòfobes pel fet de plantejar crítiques a la religió musulmana des de la seva òptica de feministes laiques. Què passa? Són incòmodes perquè adverteixen del perill d’incloure –inconscientment?– discursos d’un postmodernisme teocràtic? O és que els drets que reclamem per a nosaltres sense restriccions són de compliment dispensable per a elles que són diferents? (i ho hem de respectar). Ens estem confonent? Estem caient en la trampa d’un racisme subtil tan execrable com el barroer de l’extrema dreta? Deixem oberts els interrogants d’un debat que reclama valentia, perquè el que no es pot admetre és que ningú hagi de callar ni tornar mai més a la tribu.