Sociòpates i presidents

Ima­gi­nem una per­sona d’una extrema sus­cep­ti­bi­li­tat que se sent ofesa amb faci­li­tat. Una per­sona impul­siva, que reac­ci­ona de forma pre­ci­pi­tada i erràtica, sobre­tot davant la frus­tració. Una per­sona que davant l’opo­sició res­pon amb molta agres­si­vi­tat, amb una ira des­fer­mada, amb atacs direc­tes en un intent de des­truir, menys­te­nir i sobre­tot ridi­cu­lit­zar aquell que el cri­tica. Ima­gi­nem una per­sona impre­dic­ti­ble i extrema en les seves acci­ons i reac­ci­ons, que embo­lica la troca cons­tant­ment, algú que fins i tot el seu entorn acaba accep­tant per por als seus atacs de còlera, les seves acti­tuds i fins i tot els seus plan­te­ja­ments, con­ver­tint-se en els súbdits per­fec­tes.

Ima­gi­nem algú que explota de forma devas­ta­dora i molt vio­lenta per qual­se­vol motiu, per molt insig­ni­fi­cant que aquest sigui, que cas­tiga aquells que l’han con­tra­dit, esquit­xant tot­hom qui té al vol­tant, pas­sant d’un amor incon­di­ci­o­nal a un odi abso­lut en qüestió de moments. Algú que davant els fra­cas­sos, i més si aquests són públics, pot sen­tir una humi­li­ació tan extrema que el con­ver­teix en un ésser per­vers i molt perillós. Ima­gi­nem un per­so­natge incapaç de con­tem­plar alter­na­ti­ves al seu punt de vista ni con­nec­tar amb les per­so­nes des del punt de vista emo­ci­o­nal, perquè no coneix l’empa­tia. Algú a qui, de fet, l’importa ben poc el que senti la gent, perquè creu fer­ma­ment que la veri­tat està en ell, que la veri­tat és ell. Ima­gi­nem algú que culpa sem­pre l’altre del seu ter­ri­ble “cabreig”, mani­pu­lant la situ­ació i con­ver­tint-se en la víctima d’un món que li va en con­tra i del qual s’ha de defen­sar. Algú que con­cep el món exte­rior i els altres com una amenaça cons­tant.

La ira, com­bi­nada amb l’enuig desor­bi­tat, és el seu estat més habi­tual perquè qual­se­vol cosa el molesta. De fet, aquest algú ten­deix a viure enfu­ris­mat ja que és un per­so­natge hiper­sen­si­ble que mos­tra una ele­vada hiperac­ti­vi­tat impos­si­ble de ges­ti­o­nar, mos­trant-se incen­di­ari i arra­sant-ho tot per on passa. Un per­so­natge que cons­tru­eix ambi­ents irres­pi­ra­bles per acon­se­guir el poder i el con­trol de la situ­ació i que, si és neces­sari, uti­litza les men­ti­des cons­tants i rei­te­ra­des, arri­bant al punt de crear-se una rea­li­tat paral·lela feta a mida. Ima­gi­nem un indi­vidu amb qui és impos­si­ble rao­nar, sobre­tot davant dels seus fra­cas­sos o frus­tra­ci­ons. Algú per a qui els seus objec­tius són acon­se­guir l’admi­ració dels altres i que el seu ego des­fer­mat sigui saciat, uti­lit­zant el que cal­gui per cas­ti­gar, humi­liar i aver­go­nyir qui con­si­dera una amenaça.

Pot­ser conei­xeu algú a qui escau aquesta defi­nició, però de ben segur que si a això hi afe­gim de fons la ban­dera dels EUA, arri­ba­rem a la con­clusió col·lec­tiva que estem par­lat de Donald Trump. Aquesta defi­nició que tan bé li encaixa és la d’un sociòpata. Però dar­re­ra­ment ens té ben intri­ga­des. Enmig d’aquest glo­bus egocèntric i nar­ci­sista que estava vivint com a pre­si­dent dels EUA, Donald Trump ha rebut una de les pit­jors esto­ca­des de la seva vida: per­dre les elec­ci­ons davant Joe Biden. I ha can­viat! Just després de rebre aquest revés, Trump ha començat a com­por­tar-se de forma dife­rent de la que ens tenia acos­tu­ma­des. De sobte, les reac­ci­ons més espe­ra­des, com els tuits des­fer­mats, els dis­cur­sos impro­vi­sats o les reac­ci­ons des­me­su­ra­des, han estat subs­tituïdes per un silenci estrany, per una acti­tud dis­tant, car­re­gada de fre­dor i amb un com­po­nent refle­xiu que té des­con­cer­tat mig món.

Aquest nou Trump es mos­tra més cal­cu­la­dor, cosa que afe­geix com­ple­xi­tat al desen­llaç d’unes elec­ci­ons que sem­bla que estan molt lluny de ser resol­tes. Totes aques­tes reac­ci­ons ens con­fir­men que estem davant d’un per­so­natge molt com­plex, un sociòpata de manual que els dar­rers dies està virant cap a un per­fil més psi­copàtic. Pot­ser Trump és la per­fecta bar­reja de tots dos. Un ésser molt perillós i per­vers, que en ple estat cons­pi­ra­noic, sem­bla dis­po­sat al que cal­gui per acon­se­guir allò que creu que és seu, i que pot arri­bar a uns límits insos­pi­tats. Tot i això, hi ha l’espe­rança que acabi devo­rat pel seu propi ego. Sigui com sigui, per fi podem dir a Mr. Trump una de les seves fra­ses pre­fe­ri­des: “Estàs aco­mi­a­dat!”