Opinió

Tribuna

Les primàries i les candidates

“Hauran après quelcom d’aquest període d’interregne tan polifònic? No ho tinc clar. De fet, no veig gaires perspectives de canvi a l’horitzó

El dia a dia dels dar­rers temps ens ha demos­trat que la coha­bi­tació entre Junts i Esquerra al govern ha estat un cal­vari, segu­ra­ment, per a tots dos par­tits. Tot­hom es pen­sava que Quim Torra era el pro­blema, però final­ment haurà resul­tat al revés: ell era la solució perquè no s’evi­denciés gaire una doble acció de govern que no ha aju­dat a tenir els ànims cal­mats fins a arri­bar a la data elec­to­ral. La per­cepció que, si es com­plei­xen els pronòstics i cap dels dos par­tits acon­se­gueix un clar avan­tatge el 14 de febrer, es pot repe­tir la situ­ació també espanta. Hau­ran après quel­com d’aquest període d’inter­regne tan polifònic? No ho tinc clar. De fet, no veig gai­res pers­pec­ti­ves de canvi a l’horitzó: ni que cap par­tit tin­gui una majo­ria clara que pugui fer anar a remolc l’altre, ni que la pressió per llui­tar per l’hege­mo­nia dins l’inde­pen­den­tisme s’eva­pori en cas que un o l’altre acon­se­guei­xin una victòria pírrica a les elec­ci­ons.

No obs­tant això, sí que podem entre­veure alguns aspec­tes que podrien tren­car les pers­pec­ti­ves que avui tenim sobre la taula. En pri­mer lloc, cal estar atents a com s’aca­ben d’orga­nit­zar les llis­tes elec­to­rals de Junts. A curt ter­mini, l’orga­nit­zació d’aques­tes primàries ha estat un encert: polític i comu­ni­ca­tiu. Per una banda, han permès des­vin­cu­lar un par­tit, dit de nova cre­ació, de les tra­di­ci­ons més jerar­quit­za­des que posa­ven el secre­tari d’orga­nit­zació al cen­tre de l’equació i han demo­cra­tit­zat (davant de l’opinió pública) la con­fecció de les llis­tes. Per altra banda, ha permès a la marca gua­nyar espais als mit­jans de comu­ni­cació, de manera con­ti­nu­ada, durant un bon temps i a través d’impac­tes pre­ci­sa­ment posi­tius. Men­tre la marca d’Esquerra es des­gasta ges­ti­o­nant la pandèmia lide­rant els depar­ta­ments soci­als, Junts ha pogut situar mis­sat­ges en clau posi­tiva a l’agenda.

A més a més, les primàries han entro­nit­zat dos noms que no tenen res a veure amb l’antiga herència con­ver­gent. Laura Borràs, com a cap de llista per Bar­ce­lona, és extre­ma­da­ment empàtica amb un tipus d’elec­to­rat que deci­deix la pape­reta en clau emo­ci­o­nal, comu­nica bé i ha demos­trat domi­nar l’esgrima. Veu­rem les mot­xi­lles judi­ci­als quin mal li poden fer. Joan Cana­dell pot ser un bon com­pany de viatge pel dis­curs que tei­xirà Borràs: ha trin­xat l’esta­blish­ment de la Cam­bra de Comerç amb una can­di­da­tura bot­tom-up, sap par­lar d’eco­no­mia i, sobre­tot, de cara a l’elec­to­rat inde­pen­den­tista és dels pocs que han expli­cat, a través de les xar­xes soci­als, quin pla té per acon­se­guir la inde­pendència. És dels pocs que, ober­ta­ment, han fet l’exer­cici de pas­sar del “què” al “com”. Cana­dell, però, té un pro­blema: la seva explo­si­vi­tat dialèctica li juga en con­tra i alguns dels seus plan­te­ja­ments revi­si­o­nis­tes només són per a con­sum intern.

En segon lloc, la CUP ha fet una jugada extre­ma­da­ment intel·ligent pro­po­sant la bada­lo­nina Dolors Saba­ter com a cap de llista. L’inde­pen­den­tisme, que en aques­tes elec­ci­ons anirà més divi­dit que mai, pre­sen­tarà tres dones (Borràs, Saba­ter i l’excon­se­llera Àngels Chacón) i un home (Pere Ara­gonès) com a pre­si­den­ci­a­bles. La presència de Saba­ter en la cam­pa­nya obrirà el focus de la CUP cap a nou elec­to­rat, sigui pro­ce­dent de les coa­li­ci­ons muni­ci­pals que tenen amb els comuns o per­fils que valo­ren a Saba­ter el seu prag­ma­tisme en la gestió muni­ci­pal. El vot de la CUP sem­pre flir­te­jarà amb la uto­pia, però Saba­ter pot pre­sen­tar-se amb una car­peta plena de gestió. És un premi per a qui ha osten­tat l’alcal­dia més impor­tant del par­tit, però caldrà veure com tras­passa el muni­ci­pa­lisme per sal­tar a una arena més calenta, la de la política naci­o­nal.

En ter­cer lloc, aquests nous lide­rat­ges llui­ta­ran en un con­text dife­rent del que hem tin­gut des del 2015 ençà. La res­saca de la pandèmia deixa un major nivell de des­con­ten­ta­ment, que es pot tra­duir en una major abs­tenció; segons el CEO, només un 10,2% de ciu­ta­dans con­ti­nua situ­ant la relació Cata­lu­nya-Espa­nya com a prin­ci­pal pre­o­cu­pació i la frag­men­tació del vot inde­pen­den­tista podria fer aparèixer noves cor­re­la­ci­ons de for­ces, no exclu­si­va­ment en l’eix naci­o­nal. El 14-F, doncs, podria també ser un punt i a part: perquè noves for­ces polítiques pro­po­sen nous mapes per asso­lir la inde­pendència o, per con­tra, perquè el prag­ma­tisme des­di­buixa un horitzó de ple­ni­tud naci­o­nal per enfan­gar-se (o arro­man­gar-se?) amb la gestió del dia a dia dins l’Espa­nya autonòmica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.