Opinió

Keep calm

La temptació d’ERC

Hi ha hagut alguna cosa diferent en la victòria independentista del 14-F. No tant en la previsibilitat, perquè, més o menys, les enquestes ja indicaven que era possible una reedició de la majoria independentista al Parlament. Però sí en el fet que la contundència dels números –quatre diputats més, sis per sobre de la majoria absoluta, i prop del 52% de vot popular– ha escampat una onada de pessimisme a Madrid. A més, l’espanyolisme de dretes queda minoritzat fins al 15% dels diputats del Parlament, un bloc liderat, ara, pels brams ultres de Vox. Ni tan sols la victòria del PSC té valor per si mateixa, més enllà de servir com a simple instrument de negociació de Pedro Sánchez.

Essent així les coses, per primera vegada la sensació transversal del poder madrileny és que l’independentisme té una força creixent i impossible de derrotar a les urnes. Per això aquesta vegada, a diferència del que va passar el 21-D de 2017, l’objectiu del nacionalisme espanyol no és una victòria impossible a les urnes, sinó que la divisió interna del bloc independentista el faci més dòcil, més vulnerable. D’aquí la pressió combinada sobre ERC –tant del govern del PSOE com de les elits barcelonines, sempre amb la col·laboració fidel dels comuns– per un pacte que exclogui la CUP i, sobretot, JxCat.

Si Pere Aragonès és investit pel PSC i els comuns, la majoria independentista –parlamentària i popular– s’haurà trossejat i ERC liderarà un govern on el component independentista tindrà la presidència, però no la majoria. Una operació d’Estat on s’entra amb moltes promeses, però no se sap mai com se’n surt.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.