Opinió

LA GALERIA

Set segles divins

Set segles de la mort de Dante i la ‘Divina Commedia’ es llegeix molt arreu i s’estudia encara més

Era la tar­dor de l’any 1985, a Figue­res. Pre­sentàvem un lli­bre pre­miat en el IV Premi Just Casero de novel·la curta, i en el lli­bre es feia referència a la Divina Comèdia. Quan va aca­bar la pre­sen­tació, en el diàleg amb els assis­tents, un senyor figue­renc em renyà perquè jo deia “Dante”, en cas­tellà, i no “Dant”. Em sap greu, el senyor figue­renc va que­dar una mica fotut quan li vaig res­pon­dre que jo deia “Dante” en italià, en la vari­ant tos­cana ori­gi­nal.

M’ha vin­gut al cap ara i ho he recor­dat amb detall, perquè estava pen­sant en la redacció d’aquest paper que pretén con­tri­buir en petit (en “vol galli­naci” que diria Pla) a com­me­mo­rar els set segles de la mort del gran Dante Alig­hi­eri. Set-cents anys, i la Divina Com­me­dia es lle­geix molt arreu i s’estu­dia encara més. A Itàlia i con­cre­ta­ment a la Tos­cana, festa grossa durant tot aquest 2021, és clar. Enguany és també el bimil·lenari de la mort de Publi Ovidi Nasó, el poeta romà que escrigué sobre amor, dones aban­do­na­des i trans­for­ma­ci­ons mitològiques. Per això la Società Dan­tesca, que des de Florència no para en la pro­moció i expansió de Dante, ha enge­gat un estudi que serà pura mera­ve­lla, valo­rant tots els aspec­tes pos­si­bles, científica­ment relle­vants, de les rela­ci­ons entre Dante i Ovidi. S’ha des­co­bert que Ovidi segu­ra­ment fou la font prin­ci­pal per a la com­po­sició de la Com­me­dia, a més de les altres tra­di­ci­o­nals fonts d’ins­pi­ració.

És l’obra d’un escrip­tor polític com­promès que ataca els vicis i defec­tes, les cor­rup­ci­ons i enganys dels con­dem­nats a l’Inferno, exalça la lle­ial­tat, l’amis­tat i els sen­ti­ments nobles dels qui són al Pur­ga­to­rio, i deixa per al Para­diso l’excel·lència de l’ésser humà, la bon­dat, la rec­ti­tud i la gene­ro­si­tat. Ens hem acos­tu­mat a escol­tar que una visió hor­ri­ble, una desgràcia catastròfica o alguna mani­fes­tació molt funesta de la natura, és “dan­tesca”. Cal­dria dir-ne, però, que és “infer­nal”, perquè Dante té poc a veure amb tot això. I en tot cas hau­rien de pen­sar (els que hi cre­uen) que la glòria de Déu també és dan­tesca, queda evi­dent en les ter­ci­nes del Para­diso.

Boc­cac­cio, que afegí l’adjec­tiu Divina a la Com­me­dia i és un dels pri­mers comen­ta­dors de la gran obra, explica que uns joves flo­ren­tins es reien de la ves­ti­menta dei­xada que Dante por­tava sem­pre a sobre. I els diu que era nor­mal aque­lla brutícia i des­cu­rança en un home que entrava i sor­tia de l’Inferno quan volia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia