Opinió

Keep calm

Zero de sis

Tenim més que mala sort amb els expresidents, aquest país tan necessitat de simbolisme institucional. Jordi Pujol, l’únic dels contemporanis que ha eixamplat els límits de l’autogovern, va caure per sota del llindar moral que fa possible que el líder d’un país continuï essent útil després d’abandonar el càrrec. En acabar el seu mandat, Pasqual Maragall va tenir una evolució política interessant –de fet, un article d’ell a l’Avui va impulsar la gran manifestació contra la sentència del TC–, però la malaltia li va impedir constituir-se com un referent nacional, respectat més enllà dels que l’havien votat. Més ençà, a José Montilla, conseller molt ben pagat a Enagas, Catalunya tant li fot.

Artur Mas és qui ha estat més a prop de convertir-se en un expresident respectat i, en conseqüència, valuós. Però la darrera maniobra donant suport a una escissió derrotada li ha restat gran part de l’autoritat que conservava dins del catalanisme. Això i una mala digestió del final de la presidència l’han deixat més a prop de la paperera de la història del que podia aconseguir la CUP. Carles Puigdemont ha generat una forta càrrega simbòlica com a expresident a l’exili, però es manté dins la brega partidista i això n’impedeix eixamplar l’autoritat moral més enllà dels simpatitzants del seu partit.

Queda Quim Torra. Està relativament apartat de l’esquema partidista, i això, teòricament, li podria facilitar la funció representativa. Però aquest esforç per autoreferenciar-se com a únic independentista de debò de la política catalana, combinat amb unes memòries basades en el patiment místic, l’arraconen. Zero de sis. I això, en política, no és mala sort, és incomplir els objectius.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.