Opinió

Tribuna

Memòria deguda a Chris Marker

“Revisant-ho, m’ha colpit que Varda pensés en quin podria ser el destí d’aquell caos sense que hi fos qui hi creava un sentit i hi trobava inspiració. Què se n’ha fet?

El seu nom real era Christian François Bouche-Villeneuve, però una de les seves maneres d’amagar-se va ser amb el pseudònim Chris Marker, que va fer i sobretot va pensar tantes coses amb les imatges, en la seva diversitat, i les paraules que la seva personalitat i activitat es fan irreductibles a una definició: se n’han de fer moltes amb la consciència que són inabastables. En una nota de la Filmoteca de Catalunya, que ha programat una retrospectiva de la seva filmografia durant aquest mes de juliol i que ha organitzat una exposició (fins al 30 de setembre) que fa una atenció especial al seu treball fotogràfic, llegeixo: escriptor, novel·lista, poeta, filòsof, resistent francès, editor, fotògraf, viatger, explorador, cineasta, videògraf, infògraf, artista plàstic, músic, investigador, arxivista, apassionat dels gats, de manera que ho eren els seus alter ego. Tot això ho va ser, però no acaba de dir què va ser. Altrament, crec recordar que ell va dir que no era més que un artesà del bricolatge d’imatges.

El cas és que escric aquest article, que surt publicat un 28 de juliol, amb el pretext que demà es complirà el centenari del naixement, a Neuilly-sur-Seine, de qui identifiquem com a Chris Marker, sense que, aliè a les entrevistes, se’n sàpiga gaire res de la seva persona, tot i que n’hi ha empremtes en el seu CD-Rom autobiogràfic Inmmory o en la narració reflexiva d’alguns assaigs fílmics, encara que, de manera significativa, no arriba amb la seva veu: Yves Montand la va posar a Le joli mai (1962), una visió de París quan s’hi respira la fi de la guerra d’Algèria, i l’actriu/escriptora Françoise Delay encarna la veu del personatge que, a la manera d’una confidència, transmet allò que li expliquen les cartes del càmera fictici Sandor Krasna, doble de Marker a Sans Soleil, una meditació sobre la imatge com a forma de memòria a través d’un viatge per diversos llocs del món a la recerca de “coses que fan bategar el cor”, com ho poden ser uns nens en una carretera de Islàndia, un carnaval a Bissau, un cementiri de gats als afores de Tòquio o la palpitació fantasmagòrica de Vèrtigo a San Francisco.

També va ser un 29 de juliol que va morir: farà nou anys, quan en tenia 91. En feia molts que, havent-se fet invisible i diluint-se en l’anonimat amb el qual feia circular els seus treballs en el món virtual, vivia pràcticament tancat al seu taller, que la seva amiga Agnès Varda (una de les poques persones a qui concedia el dret de visitar-lo, cosa que ella feia els diumenges de la tarda) va filmar a Agnès de ci de là Varda. La cineasta, amb qui compartia la passió pels gats, mostra el taller del seu amic definint-lo com un “caos magnífic” on s’amuntegaven llibres, tota mena de documents, objectes, fotografies (de manera particular de dones amb un aire misteriós) i pantalles televisives i d’ordinador, amb les quals Marker recollia imatges i les (re)muntava a la seva manera per pensar sobre com reflecteixen (i manipulen) el món. Revisant-ho, m’ha colpit que Varda pensés en quin podria ser el destí d’aquell caos sense que hi fos qui hi creava un sentit i hi trobava inspiració. Què se n’ha fet?

El gran Marker va col·laborar amb Alain Resnais per mostrar com “les statues meurent aussi” (1950-1953), un assaig fílmic sobre l’escultura africana per denunciar el colonialisme i la degradació d’un art (o una artesania) sotmesa a les exigències comercials; amb La jetée (1962) va construir un film apolític de ciència-ficció (l’amenaça nuclear que du a imaginar una Tercera Guerra Mundial) amb una successió de fotografies; va ajudar Patricio Guzman a muntar La batalla de Chile” per contribuir al testimoni de com la lluita d’un poble per la justícia social va ser massacrada; va filmar Akira Kurosawa mentre rodava Ran i Tarkovski mentre agonitzava a l’exili; va homenatjar el cineasta rus Alexander Medevkin com “l’últim bolxevic”; i, entre tantes altres coses, va deixar constància dels moviments revolucionaris dels anys 60 i 70 a Le fond de l’air c’est rouge. Compromès amb la memòria d’allò que la història oficial vol bandejar i amb la resistència en contra de la banalitat i el conformisme, era un revolucionari que sempre va pensar que el món és massa injust per no voler canviar-lo. Tanmateix, ha deixat una empremta (a banda que aquesta no sigui visible dins de la mercaderia) perquè també era un poeta atent al misteri i a la bellesa del món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia