Ombres d’agost
‘Blow-Up’
“Quan més sembla que el fotògraf s’acosta a la veritat dels fets, més se n’allunya
El fet que no es resolgui l’enigma de la desaparició d’Anna a L’avventura du a recordar una altra pel·lícula estiuenca d’Antonioni, Blow-Up, en què un misteri, sobre un possible crim, hi resta com l’indici que la realitat (i no diguem la veritat de res) se’ns escapa. La seva llum no és brutal com la de L’avventura, que transcorre en illes sicilianes, sinó mitigada, com sembla propi de Londres.
En un matí d’estiu, passejant per Hyde Park, un fotògraf de moda (Thomas/David Hemmings) fotografia de lluny un home i una dona que semblen desitjar-se. Escric això últim pensant que el títol amb el qual es va distribuir el film (basat en el conte Las babas del diablo, de Cortázar) a l’Estat espanyol no és l’original Blow-Up, sinó Deseo de una mañana de verano. Quin desig? La qüestió és que, de cop, la dona (Vanessa Redgrave) s’acosta al fotògraf per exigir que li entregui el carret. Ell s’hi nega. Ho intentarà de nou més tard sense aconseguir-ho. Tal insistència i la curiositat fan que Thomas procedeixi al revelat: què mostren les imatges sense que se n’adonés en fer-les? Ampliant (blow up) fragments, en veure-hi un home amagat amb una pistola, creu que ha evitat un crim. Ampliant més, descobreix, però, un cadàver, que hi és quan, de nit, Thomas torna al parc. Tanmateix, l’endemà ha desaparegut. No hi cap rastre de res.
De fet, en ampliar-se, les imatges es fan abstractes: quan més sembla que el fotògraf s’acosta a la veritat dels fets, més se n’allunya. Ho va dir Antonioni: “Sota la imatge revelada n’hi ha una altra, a sota de la qual una altra. Així fins a arribar a la vertadera imatge d’una realitat tan misteriosa que ningú no la veurà mai. O potser a la descomposició de tota imatge, de tota realitat.” Deu fer uns dos anys, Laure Murat va escriure l’article “Revu et inacceptable”, en què, sense qüestionar el valor estètic i reflexiu del film, exposa que, en reveure’l, va considerar inacceptable la manera violenta i dominant amb què el protagonista tracta els personatges femenins. Això em mena a repensar certes coses. Demà: La luna (Bernardo Bertolucci, 1979).
