‘Un château en Italie’

A l’article d’ahir no vaig concretar que el personatge de Jeremy Irons a Io ballo da sola hi agonitza a causa de la sida. Tal circumstància potser em va dur a pensar en Un château en Italie (2013), on Valeria Bruni Tedeschi fa present que el seu germà, Virginio, va morir pel mateix virus. Aquesta ferida continua supurant a Les estivants (2018), de moment l’últim film dirigit per l’actriu que, sí, també és la germana de Carla Bruni: Virginio hi apareix com un fantasma. Hi tindria lloc, doncs, en aquesta sèrie estiuenca, però, com que me l’estimo més, intentaré concentrar-me en Un château en Italie, la gestació de la qual s’invoca a Les estivants dins del joc d’autoficció i metacinematogràfic creat per Bruni Tedeschi als quatre films que ha dirigit i protagonitzat: els dos anteriors són C’est plus facile pour un chameau... (2003), amb els seus complexos de noia rica, i Actrices (2007), una exploració sobre el seu ofici d’actriu. En aquests quatre films, Valeria Bruni fa variacions d’un alter ego neurastènic, histriònic, dubitatiu i sempre en crisi que, amb el temps, ha inspirat (o potser ha contaminat) els personatges que va encarnant amb altres cineastes, sobretot italians i francesos. Nascuda el 1964, ella mateixa és italiana i francesa perquè, formant part d’una rica família torinesa, viu a França des dels nou anys: les Brigades Roges van espantar els seus pares. Un château en Italie va rodar-se a la casa pairal que els Bruni-Tedeschi tenien al Piemont. Se la van vendre, cosa que també es disposa a fer la família fictícia d’aquesta pel·lícula tan reconegudament inspirada en la pròpia vida com en L’hort dels cirerers, de Thékhov. Són les últimes vacances a la casa pairal, que suscita els records de la mare, encarnada per Marissa Boni, que també ho és de Valeria, que hi evoca l’enamorament amb Louis Garrel just quan estaven a punt de separar-se. Però el més commovedor són els últims moments de vida del germà Ludovico (Virginio), interpretat per Filippo Timi. Demà tornarem a la Toscana: Under the Tuscan sun (Audrey Wells, 2003).