Ombres d’agost
‘Les plages d’Agnès’
“Converteix les platges de la seva vida en el fil conductor de la pel·lícula
Al començament de Les plages d’Agnès, un dels escassos intents de realitzar una autobiografia cinematogràfica, Agnès Varda diu que representarà el paper d’una “vella petita, grassoneta i xerraire que explica la seva vida”. Aquesta seqüència va rodar-se a la platja de la Guérinière, a l’illa de Noirmoutier, a prop de la casa d’estiueig familiar. Poc després, a la mateixa platja plena d’algues, Varda dirigeix una instal·lació de miralls on s’hi van reflectint els membres de l’equip de la pel·lícula. Els pintors, ho tenia molt present Varda inspirant-se tant en el seu llegat, han usat tradicionalment els miralls per autoretratar-se, però la instal·lació suggereix que, amb la seva autobiografia fílmica, la cineasta volia fer allò que sempre havia fet (retratar els altres amb una curiositat insaciable) i que, reconstruint fragments de la seva trajectòria vital, donaria compte d’alguna cosa de les èpoques en què va transcórrer. A més, hi avisa que tot autoretrat revela però també amaga. Mentre una ratxa de vent fa que el fulard que du li tapi la cara, s’enriola dient al càmera: “Esperava que passés això i que tot el que filmis sigui així; la meva idea de l’autoretrat és reflectir-me en miralls fotuts darrere d’un fulard.”
Fa estiu que, en el seu mateix títol, una pel·lícula invoqui les platges. Així em concedeixo el plaer de fer present Varda, que, desestimant la linealitat cronològica com si el muntatge s’acordés amb el flux imprevisible de la memòria, converteix les platges de la seva vida en el fil conductor de la pel·lícula i en el seu motiu visual recurrent: les platges belgues de les vacances familiars a la infantesa; la de Seta, on va viure l’adolescència; les d’Aiacciu, destí d’una escapada juvenil a Còrsega; la de Venice, que tenia a prop quan va residir a Los Angeles a primers dels vuitanta, i, evidentment, les de l’illa de Nourmoutier, que va fer-li descobrir el seu estimat Jacques Demy. Parlar de Varda és com tornar a casa després d’un viatge. Així que m’hi quedaré una mica més. Demà: Du côté de la côte (Agnès Varda, 1958).
