Opinió

CRISTIAN OLIVÉ

LLETRES

“Els professors hem de saber demanar perdó”

Els docents han d’intentar que es despleguin els talents, moltes vegades ocults, de tots els seus estudiants
La literatura que oferim als estudiants no ha d’estar pensada per agradar només als filòlegs; si no, no ens faran cas

Pro­fes­sor de llen­gua i lite­ra­tura, Cris­tian Olivé ha estat nomi­nat millor docent de l’Estat pels Pre­mis Educa Abanca i és autor d’Una edu­cació rebel (Rosa dels Vents), on aporta les claus per millo­rar les rela­ci­ons amb els alum­nes, pres­ti­giar les aules i esti­mu­lar l’apre­nen­tatge. Tot es podria resu­mir amb una frase: fa temps que va deci­dir pres­cin­dir del color ver­mell a l’hora de cor­re­gir els exàmens. I no només hi subrat­lla les erra­des, també els encerts.

La pri­mera pre­gunta és obli­gada, ara que hem arren­cat el curs, encara que al seu lli­bre no tracta el tema. Què en pensa de les mesu­res de segu­re­tat anti Covid a les aules? Els docents s’hau­rien de vacu­nar obli­gatòria­ment?
Soc un gran defen­sor de la vacu­nació al con­junt de la soci­e­tat. Com a pro­fes­si­o­nals que cada dia estan tre­ba­llant amb per­so­nes i en con­tacte directe amb els estu­di­ants, els docents s’han de vacu­nar. Tota la soci­e­tat, ho ha de fer. L’any pas­sat els estu­di­ants ja ens van aju­dar molt per tal que tot sortís bé. Tots ple­gats vam fer una bona feina amb una gran recom­pensa: l’edu­cació va con­ti­nuar fun­ci­o­nant perquè és una eina impres­cin­di­ble que no es pot atu­rar ni tan sols en una situ­ació de pandèmia.
Un docent, escriu vostè a ‘Una edu­cació rebel’, ha d’enten­dre que també ha d’apren­dre, no només ense­nyar.
Sem­pre he dit que la feina ha de ser con­junta amb les famílies, amb una edu­cació oberta, tenint en compte la per­sona. I si ha alum­nes que això no ho podem rebre a casa, almenys ho han de tenir a les aules. Un dels meus apre­nen­tat­ges és que el docent no és només un trans­mis­sor de conei­xe­ments, això tan sols és una petita part. Els teus alum­nes tenen molt per ofe­rir-te, inte­grar-ho al dia a dia dona més sen­tit a l’apre­nen­tatge.
I sobre­tot els docents han de saber rec­ti­fi­car, dema­nar perdó quan s’equi­vo­quen. Aquesta és una altra de les refle­xi­ons que vostè remarca. No se li han posat a riure, els alum­nes, quan demana perdó?
No, és una gran lliçó per a ells. La nos­tra figura com adults és dife­rent, però si els estem exi­gint cons­tant­ment a ells que rec­ti­fi­quin, també hem d’estar dis­po­sats a fer-ho nosal­tres. Així s’ado­nen que tot­hom és igual d’impor­tant a l’espai de l’aula. Pel que fa a nosal­tres, dema­nar perdó és una lliçó d’humi­li­tat que ens hi apropa més.
Posa molt d’èmfasi en la neces­si­tat que els alum­nes tin­guin espe­rit crític, en aquest sen­tit rei­vin­dica el peda­gog Paulo Freire. Però com es com­bina un espe­rit crític, fins i tot rebel, amb el prin­cipi d’auto­ri­tat del mes­tre?
Al final són dues qüesti­ons que van en paral·lel. Si volem estu­di­ants crítics hem d’intro­duir qüesti­ons que pot­ser no sur­ten al temari però for­men part del nos­tre dia a dia. Cal ofe­rir la pos­si­bi­li­tat que hi diguin la seva, que con­tras­tin amb la rea­li­tat per ser crítiques davant la vida.
“L’escola és un refugi”, és una altra frase seva. Però no sem­pre és pre­ci­sa­ment un oasi. Els mes­tres dels bar­ris difícils poden pen­sar que vostè viu als núvols.
[Riu] A mi m’agrada pen­sar que l’escola és un refugi, no vol dir que ho sigui per a tot. En qual­se­vol cas convé que sigui un espai on tots ens puguem expres­sar com vul­guem, lliure de judi­cis, d’odis, de dis­cur­sos que atemp­tin con­tra les per­so­nes. Pot sem­blar molt idíl·lic, però és el que espero de la soci­e­tat, un lloc on la diferència sigui vir­tut i la part més impor­tant sigui la soci­a­lit­zació, l’inter­canvi d’opi­ni­ons, apren­dre.
La base de tot és replan­te­jar el sis­tema d’edu­cació, fer un gir, en el sen­tit que con­tra la mera acu­mu­lació de conei­xe­ments vostè aposta per la des­co­berta dels límits, saber fins on pot arri­bar cada alumne.
Això té a veure molt amb la meto­do­lo­gia del docent, que no ha de ser només trans­mis­sor de conei­xe­ments, ha d’inten­tar fer des­ple­gar els talents, a vega­des ocults, dels estu­di­ants, encen­dre l’espurna a l’aula per tal que ells matei­xos vul­guin anar més enllà. Es parla molt dels con­tin­guts però també hem d’accep­tar que no podem arri­bar a per­tot. El que sí que podem mirar d’acon­se­guir és moti­var els estu­di­ants, plan­te­jar-los rep­tes que els inter­pel·lin de debò, on inter­vin­gui també la seva cre­a­ti­vi­tat.
No podem arri­bar a per­tot, acaba de dir. En aquest sen­tit, creu que a vega­des és millor abai­xar el ritme, aixe­car el peu de l’acce­le­ra­dor per tal que seguei­xin tots els alum­nes. Encara que això sigui a costa de no donar més canya als més dotats.
Aflui­xar l’acce­le­ra­dor vol dir que a vega­des quan anem molt de pressa arri­bem només a una part de la classe. En el procés d’apre­nen­tatge els que van a poc a poc també han de tenir l’opor­tu­ni­tat d’apro­fi­tar les interac­ci­ons, tre­ba­llant en equip. A ningú li agrada ser la pota que fa caure una cadira, és impor­tant el tre­ball en equip, on tot­hom és impor­tant.
Deia abans que vostè va renun­ciar a cor­re­gir els exàmens en color ver­mell perquè el tro­bava massa agres­siu. Això em recorda aquell gènere lite­rari, per ano­me­nar-lo d’alguna manera, que temps enrere va tenir cert èxit i on els pro­fes­sor feien burla de les pífies i de les res­pos­tes absur­des que els alum­nes escri­vien als exàmens.
Al final de res­pos­tes sor­pre­nents en tro­bem cada dia, no només a les aules. Una cosa és l’humor i l’altra, la humi­li­ació. Jo rebutjo el color ver­mell, i això pot sem­blar un dis­curs banal, perquè és un color que s’asso­cia a la pro­hi­bició. L’error s’ha de rei­vin­di­car perquè ens per­met tor­nar a l’inici i superar el que ens ha fet enso­pe­gar. I en aquest sen­tit també soc poc defen­sor dels exàmens perquè són san­ci­o­na­dors. No et con­vi­den a seguir apre­nent, més aviat t’ani­men a memo­rit­zar coses perquè et feli­ci­tin. Evi­dent­ment que cal una regu­lació, però la millor regu­lació és la que pot fer un mateix.
Tam­poc és gaire par­ti­dari dels deu­res. Ja li dic ara que hau­ria estat el meu ‘profe’ ideal.
[Riu] Això quan ho dic als nous alum­nes se n’ale­gren moltíssim. Jo crec que tot­hom es mereix un espai lúdic per­so­nal. Al final els deu­res no dei­xen de ser una ampli­ació de l’horari lec­tiu i s’ha d’anar amb compte perquè si mirem les hores que els alum­nes estan als ins­ti­tuts veu­rem que són mol­tes. Tot allò que no es pugui fer a l’aula ja es farà el dia següent, no passa res. Anar a poc a poc també és gua­nyar temps.
És molt interes­sant això dels deu­res perquè lliga amb un debat ben actual que s’està donant al món labo­ral, on cada vegada es parla més de la neces­si­tat de des­con­nec­tar digi­tal­ment de la feina. Això em porta a la pre­gunta següent: un dels grans rep­tes per als edu­ca­dors és l’ús ade­quat de les xar­xes. Vostè n’és par­ti­dari, però no pas del postu­reig al seu entorn. No tot s’acaba amb equi­par cada aula amb un ordi­na­dor. És a dir, no cal fer amb una pan­ta­lla el mateix que faríem amb un qua­dern.
Exacte. Si hem de dema­nar un tre­ball fet amb el mòbil i aquest mateix tre­ball es podia haver fet amb un bolígraf i un full no té cap sen­tit. Quan parlo d’inte­grar el món vir­tual a l’apre­nen­tatge és perquè hi ha d’haver una part refle­xiva. Que res­pon­gui pre­gun­tes com ara: com ho faig ser­vir, com interac­tuo amb la gent a través de les xar­xes soci­als, quina rea­li­tat estic cons­truint, amb quins com­por­ta­ments... Si als meus estu­di­ants els dic que de tant en tant farem ser­vir Ins­ta­gram o You­tube és perquè hi haurà aquesta reflexió paral·lela; si no, em quedo on estava.
Lle­gir és la gran assig­na­tura en retrocés. Els joves no lle­gei­xen prou, de fet no ho han fet mai. Aquí vostè torna a posar el dit a la llaga quan afirma que els adults hauríem d’anar a les lli­bre­ries a bus­car nove­tats que puguin interes­sar als joves, no limi­tar-nos al temari.
Estu­dis recents demos­tren que els ado­les­cents lle­gei­xen més que els adults perquè a mesura que et fas gran dedi­ques menys temps a la lec­tura. Altra cosa és que els ado­les­cents man­tin­guin després aquest hàbit. Han de conèixer grans autors de la història de la lite­ra­tura, és clar que sí, però també cal fomen­tar el plaer de la lec­tura. Jo la tre­ba­llo des de la des­co­berta de talents. Els estu­di­ants s’apro­pen més a la lec­tura si toca temes que els interes­sen. La lite­ra­tura que ofe­rim als estu­di­ants no ha d’agra­dar només als filòlegs; si no, no ens faran cas.
A vega­des el més com­pli­cat és con­ge­niar amb els col·legues de pro­fessió. Vostè afirma: els claus­tres, gens idíl·lics, sovint estan poli­tit­zats com la mateixa soci­e­tat.
Com­pe­tim entre nosal­tres quan tots hauríem d’anar a l’una amb un objec­tiu comú: el benes­tar dels nos­tres estu­di­ants. Quan caiem en aques­tes bata­lles per­dem opor­tu­ni­tats. No m’agrada par­lar de pro­fes­sors tra­di­ci­o­nals i inno­va­dors perquè això implica dos bàndols. És tan impor­tant apren­dre del pas­sat com bus­car noves fórmu­les. Cal allu­nyar-se de la cris­pació per acon­se­guir entre tots més coses.
Li ha gene­rat crítiques entre la pro­fessió aquest lli­bre o la seva posició davant l’edu­cació en gene­ral?
Abans que sortís el lli­bre notava que pot­ser no s’ente­nia tant el meu dis­curs. Ara hi ha més gent que m’ha entès. Alhora, gent que se sen­tia ama­gada al claus­tre ara no se sent tan sola. Evi­dent­ment he rebut crítiques nega­ti­ves però publi­car el lli­bre m’ha ser­vit per demos­trar que no era una cosa només d’uns quants. Tenim un fona­ment al dar­rere, amb la millor volun­tat, no només de can­viar l’edu­cació sinó que sigui una eina per acon­se­guir una soci­e­tat més justa.
En aquesta línia, remarca que hi ha docents que per­pe­tuen esque­mes racis­tes en el seu llen­guatge. “Em tenen negre i em deixo enre­dar com un ‘xino’...”, recull aquesta frase pro­nun­ci­ada per una pro­fes­sora.
Hem de ser molt curo­sos com a docents i com a adults en gene­ral. De la mateixa manera que dema­nem rigor als mit­jans de comu­ni­cació, l’hem de dema­nar als docents, no per postu­reig, com dèiem abans, sinó perquè real­ment hi cre­iem. No parlo de pell fina, no vull renun­ciar al sen­tit de l’humor, vull renun­ciar a l’ofensa gratuïta i rei­vin­di­car la diver­si­tat.
També creu fer­ma­ment que a les aules s’ha de par­lar de tot, espe­ci­al­ment sobre els tabús, com el sexe. N’hi ha que pen­sen que això només acon­se­gueix que la mai­nada sigui promíscua.
Aquest és un dis­curs asso­ciat a una herència massa con­ser­va­dora, fins i tot a una Església amb uns patrons antics. Par­lar de sexe no fomenta el sexe, fomenta un sexe salu­da­ble, un auto­co­nei­xe­ment del nos­tre cos, unes rela­ci­ons més sanes, en gene­ral. Amb el sexe, i en qual­se­vol altre tema, par­lar de les coses és donar un espai d’expressió. Sense res­pos­tes sobre el sexe, els estu­di­ants les bus­ca­ran per si sols i pot­ser no tro­ba­ran les infor­ma­ci­ons més ade­qua­des.
És par­ti­dari d’intro­duir a les clas­ses temes d’actu­a­li­tat. No sem­pre és fàcil, recor­dem per exem­ple que hi ha pro­fes­sors denun­ci­ats per par­lar de l’1-O
Cal par­lar de l’actu­a­li­tat sense cen­sura. A l’aula es pot trac­tar qual­se­vol tema, i això no vol dir que el pro­fes­sor hagi d’expres­sar les seves idees, només ofe­rir un espai als estu­di­ants. Una de les fei­nes del docent és ofe­rir eines per saber con­tras­tar les infor­ma­ci­ons al seu abast.

Recordant la professora Àngels

Tendim a recordar només dos tipus de professors, els millors i els pitjors. Cristian Olivé recorda especialment una professora que es diu Àngels; ella li va ensenyar grec i llatí, i de les seves classes li agradava sobretot la capacitat de relacionar el món clàssic amb la realitat actual. També perquè oferia espais de confiança que ell continua reivindicant. Als professors que aquests dies s’han estrenat en la professió els aconsella: “No tingueu por d’equivocar-vos, proveu coses noves, deixeu-vos sorprendre pels estudiants, i sobretot escolteu-los, perquè tenen moltes coses a dir.” Quant a la situació actual de l’educació, ara que alguns alumnes per primera vegada en la vida han pogut prescindir dels barracons i han estrenat instituts, afirma: “L’educció no és una autèntica prioritat política, ocupa un espai minso en els debats electorals. Tenim un problema com a societat, sense consens no anirem enlloc.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.