Opinió

De reüll

Una veu pròpia

Oriol Bohigas no seguia el pensament uniforme i sectari de cap ideologia

Els periodistes sortim contents d’una entrevista quan tenim clar el titular. Amb Oriol Bohigas passava que no sabies quin triar, de tants que te’n donava. La darrera conversa llarga que vaig tenir amb ell va ser el 2011 al seu despatx de la plaça Reial, just quan acabava de deixar la presidència de l’Ateneu Barcelonès i estava a punt de recollir el Premi Nacional de Cultura. Vam parlar de política (“El PSC és un partit subsidiari del PSOE”), de l’ambició de la capital de Catalunya (“Ho ha fet tot, absolutament tot, sense tenir cap suport oficial”), del MNAC (“Li falten més sales dedicades a les avantguardes”), del turisme (“M’encanta que el de Barcelona sigui jove, barat, d’espardenya i motxilla; si embruta, que l’Ajuntament netegi”) i de la Sagrada Família (“Un desastre absolut. Un disbarat artístic. Un insult a Gaudí. Barcelona s’ha desprestigiat amb aquest objecte ridícul. Representava que era una ciutat progressista i es farà famosa per tot el contrari, per ser la més carca d’Europa”). Era impossible estar d’acord amb tot el que creia i deia, però és que en això és on residia el valor de les seves idees, que no seguien el pensament uniforme i sectari de cap corrent ideològic, sobretot el de les esquerres catalanes de catalanitat nul·la o acomplexada. És clar que se’l trobarà faltar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.