Opinió

Tribuna

Bon Nadal i feliç Any Nou

“Mal que els ulcerosos d’estómac habituals s’entesten a somicar que l’esperit nadalenc es perd en la nefasta mercantilització, què millor que tornar la vista a la mare Natura per constatar que viu és encara

Igual com altres èpoques de l’any se cele­bren amb els seus objec­tes i pràcti­ques carac­terístics –pri­ma­vera amb flors, estiu i tar­dor amb fruits–, l’Advent exalta els sen­ti­ments de bon­dat i pau, l’espera d’un món millor en el reco­lli­ment guiat per la fre­dor del clima, i el cel enca­rat al període més fosc de les esta­ci­ons, i també al sols­tici, el punt d’atu­rada del sol en el camí cap al sud en el cre­pus­cle, i l’inici del camí de retorn cap al nord, una expressió de final i reco­mençament que no ha pas­sat des­a­per­ce­but en cap civi­lit­zació –o pseu­do­ci­vi­lit­zació.

Mal que els ulce­ro­sos d’estómac habi­tu­als s’entes­ten a somi­car que l’espe­rit nada­lenc es perd en la nefasta mer­can­ti­lit­zació, què millor que tor­nar la vista a la mare Natura per cons­ta­tar que viu és encara. No cal amoïnar-se per l’extinció dels avets: els que plan­tem al men­ja­dor –els qui en tenen (d’avet i de men­ja­dor)– car­re­gats de llums i lilai­nes ja els crien exprés per a això, com els pollas­tres perquè ens els fotem. És més deli­cat el cas del grèvol, pro­te­git per sal­var-lo de des­a­parèixer. Que­den els galle­rans, amb millors pos­si­bi­li­tats de super­vivència, sem­bla (“galle­rans” en deia la meva família del nord. Els del sud, “gal­ze­rans”). O tem­pora, o mores. Els temps en què tot això ho anàvem a collir al bosc, i menjàvem cire­re­tes d’arboix, amb la benigna advertència de no fer-nos-en un tip, perquè tenen pro­pi­e­tats estu­pe­fa­ents (que no recordo haver apre­ciat, o encara em duren). Sem­pre n’he sen­tit a dir “arboix”. El dic­ci­o­nari nor­ma­tiu pres­criu “arboç”, i l’Alco­ver-Moll dona “Arboix” com a lli­natge. Com de la síndria sem­pre n’he sen­tit a dir “xíndria”, vari­ant, aquesta sí, accep­tada.

No recordo indi­ca­ci­ons sobre la ingesta dels pre­ci­o­sos fruits ver­mells del grèvol i el galle­ran (o gal­ze­ran). La vir­tut deco­ra­tiva era (i és) tan pode­rosa que en cap pillet anti­so­cial (ni en mi mateix) recordo haver-hi cap­tat idees crus­pi­do­res. Són veri­no­sos? Indi­ges­tos? Immas­te­ga­bles? De sabor hor­ri­pi­lant? A la vista del caga­ner del pes­se­bre, oci­o­sa­ment se m’acut que per qua­drar el relat simbòlic esta­ria bé que fos­sin laxants. La depo­sició és un acte molt pre­sent en el català Nadal. A més de la figu­reta del caga­ner, gau­dim del tió, caga­dor (a gar­ro­ta­des) de regals. No els avor­riré amb les dis­qui­si­ci­ons freu­di­na­des rela­ci­o­nant femta amb diners. El caga­ner, que per alguns no és una broma per rela­xar la seve­ri­tat teològica de la Nati­vi­tat i l’Epi­fa­nia, ni molt menys cap gam­ber­rada pro­ce­dent de les ove­lles negres del clan, sinó el por­ta­dor de l’emblema de la puri­fi­cació.

Cap questa espi­ri­tual –no en dic “religió” perquè no totes ho són– que s’auto­a­preciï deixa d’obli­gar a puri­fi­car-se abans dels actes i cerimònies impor­tants –ini­ci­ació, sacri­fici, mort–. En el regne del cel, ni en cap repre­sen­tació seva o sub­si­di­a­ri­e­tat s’hi pot acce­dir amb la por­que­ria pròpia al damunt, igual com, en casos menys espi­ri­tu­als, en situ­a­ci­ons extre­mes, davant del perill o d’una expec­ta­tiva de trànsit immi­nent, si no es vol fra­cas­sar i que­dar anor­reat cal excre­tar la matèria exe­cra­ble –com el seu nom indica–. El bui­dat de budells no és opci­o­nal. Arri­barà de forma voluntària o seguint un meca­nisme ins­tin­tiu pri­mari –d’aquí la cone­guda expressió “es va cagar a sobre”–. Però el meca­nisme innat, sens dubte valuós perquè ve de la bon­da­dosa Natura, és espi­ri­tu­al­ment infe­rior al volun­tari.

Hi ha una extensa lite­ra­tura sobre les for­mes de neteja de budells, des de l’ènema, el més habi­tual i cone­gut, fins a les de místics i asce­tes a Occi­dent, i de ioguis a Ori­ent. La puri­fi­cació total s’obté després d’una extensa purga líquida, per ingesta oral i per ènema, amb la intro­ducció anal del cor­dill nete­ja­dor, que en ser reti­rat s’endú els últims resi­dus de femta de les parets intes­ti­nals. El cer­cle ico­nogràfic el tan­quen els fruits ver­mells del grèvol i els galle­rans (o gal­ze­rans), que tro­ben aquí la dimensió pràctica com a peces del rosari anal puri­fi­ca­dor, l’aspecte místic del qual cul­mina –en siguin o no cons­ci­ents els prac­ti­cants– amb l’ús com a joguina sexual. Emblema repre­sen­ta­tiu o rea­li­tat, dei­xa­rem el valor dels bells fruits ver­mells a l’ama­ble con­si­de­ració de lec­to­res i lec­tors, amb la segu­re­tat que l’espe­rit de pau i amor del Nadal pro­por­ci­o­na­ran la millor guia al seu cri­teri.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia