Opinió

Tribuna

Llengua: a cadascú el seu

“Cal un nou Pacte per la Llengua ambiciós, inclusiu, d’ample consens, seguit de polítiques de govern rigoroses, ben dotades, sense gesticulacions contraproduents

A l’origen hi havia l’intent d’instaurar dues xarxes escolars, una només en català i una altra només en castellà. Hi coincidien sectors abrandats del nacionalisme català i del nacionalisme espanyol, en nom del “dret d’opció dels pares”. S’hi van oposar socialistes i comunistes, en nom de la unitat civil –“som i serem un sol poble”– i de la igualtat d’oportunitats dels infants, defensant el model de l’“Escola comuna”. Marta Mata va oposar, al pretès “dret d’opció dels pares”, el “dret d’opció dels infants” (calia dotar-los a tots de les dues llengües perquè fossin ells els qui poguessin optar en el decurs de la seva vida). Després d’escaramusses memorables al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, el 1983, la llei de la llengua instituïa finalment l’“Escola comuna”, d’on els infants havien de sortir dominant ambdues llengües.

D’immersió, no en parlava, aquella llei. Vindria poc després, davant la dificultat dels infants dels entorns castellanoparlants per assimilar el català. La van reivindicar en primer lloc des de Santa Coloma de Gramenet: la immersió en català, és a dir, la vehicularitat gairebé plena en uns trams de l’educació. Era el mètode que havia d’ajudar aquells infants a superar la seva dificultat i a igualar en competència els catalanoparlants. No era el somieig de l’“escola només en català”: no afectava altres entorns sociolingüístics, on no quedava descartat algun grau de vehicularitat en castellà (on pedagògicament calgués). Amb els anys, aniria fent-se evident també la necessitat general d’un nivell de vehicularitat en anglès (o altra llengua tercera) per garantir als nostres infants allò que el món globalitzat els exigia: la competència trilingüe.

La confusió al voltant del terme “immersió” es deu a l’intent de confondre-la amb l’escola “només en català”. I també es deu al fet que s’han atribuït a la immersió objectius que no li corresponien. No era objectiu directe de la immersió fer progressar l’ús social del català, sinó dotar els infants perquè això fos possible. Però això depenia enterament d’altres factors. D’alguns factors ineluctables, com ara l’accelerada globalització econòmica i cultural o l’esclat de les xarxes socials i els seu efectes, que actuarien en detriment de les llengües de demografia limitada.

Però no tan sols. També depenia de factors relatius a les polítiques que es fessin i a les dinàmiques socials que en resultessin. Depenia sobretot de la capacitat d’aixecar una causa comuna, un sentit de pertinença inclusiu i motivador, integrador de nivells diversos d’identificació nacional: el carburant essencial, aquest, per al progrés del català. Depenia de la capacitat de formar prou docents al servei del nou model lingüístic. Depenia de la capacitat d’aixecar i alimentar calius actuals de transmissió i creació de llenguatge (d’argots, girs, metàfores populars), element essencial en tota llengua viva, com ho havien estat, en el passat, la sarsuela o el teatre d’en Pitarra o la revista del Paral·lel... Depenia també de la capacitat d’assegurar una televisió que fos desencadenant i estímul de la producció audiovisual autòctona i que, d’altra banda, generés un imaginari infantil socialitzador de la llengua (com va començar a fer TV3 amb un èxit memorable i va deixar de fer per manca de recursos destinats a aquest objectiu). Depenia del fet que es complissin les previsions legals relatives a l’exhibició cinematogràfica en català o es negociessin per fer-les viables. Depenia... Són excessius els factors que denoten un divorci desmesurat i inexplicable entre la gesticulació escènica i la manca de coherència i d’autoexigència en les polítiques concretes. Les dades lingüístiques que se’ns han ofert darrerament introdueixen interrogants massa greus i preocupants. No ha estat culpa de la immersió com sembla sostenir algun discurs isolat, nostàlgic de la doble xarxa escolar. Vagin al grup de joves que xerra i riu en castellà, faci’ls alguna pregunta en català i veuran com li responen en un català fluït. La immersió ha fet la seva feina. Però no era l’única feina que calia fer...

Cal un nou Pacte per la Llengua ambiciós, inclusiu, d’ample consens, seguit de polítiques de govern rigoroses, econòmicament dotades, sense gesticulacions contraproduents. I, sí, cal obtenir un acord inexcusable per la presència del català a les plataformes digitals, vital per a la socialització de la llengua en el context dels nous usos culturals. I cal entomar i mirar de compensar els jutges que gosen fer de pedagogs i sentencien percentatges, no se sap per quina ciència infusa; o potser se sap massa... El desastre gros, de tota manera, és que, a la clàssica actuació adversa, s’hi sumi el desistiment o la manca de rigor acumulats en allò que és de la nostra responsabilitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.