Dites empordaneses
La cobla d’Albanyà, un sol músic a tocar
De dites, a casa nostra, n’hi ha per parar un tren, que ja és dir. Vegem: Les noies de l’Empordà, molt mirar i poc tocar. Qui em vulgui tocar el ventre, m’ha de fer la vida sempre. De dos bessons, quan un fa un any, l’altre fa dotze mesos. Vídua que s’enrojola, senyal que no dorm sola. Asseguts, els coixos no es coneixen. De mig cos en avall, no hi ha cap dona vella. La Vajol, arri poc o molt. Tot va acabar com el rosari de l’aurora. La dona d’en Comelles, cul i mamelles. És viu com una mostela, o tossut com una mula. Ja en neixen de dies a Roses. Fer Pasqua abans de Rams. Va rebre un cop que li va fer veure la padrina. A Cabanes, hi va qui en té ganes. A Cantallops, porten esclops. A Darnius, els que no s’han mort encara són vius. Val més sol que mal acompanyat. A qui es mor de por, li fan la sepultura de cagallons...
Més: Si la fira és dolenta, cap culpa hi mereix el ventre. Pagant, Sant Pere canta. Gos que borda, el vent mossega. Li va fer una cara nova. Pescador de nyinya, és tard quan dina. Per Sant Martí, la pinya cau del pi. Toquen les dotze, doncs migdia a Cabanes. Taula sense vi, fa patir. Aquesta fa com les gallines de Marzà, que anaven a pondre a Garriguella. A Vilacolum, amb un pet apaguen el llum. La cobla d’Albanyà, un sol músic a tocar. A Cabanelles, totes les dones són femelles. Fes com Sant Martinet, bo, poquet i sovintet. Tot ha anat a parar a Can Pixa de Masarac. No es pot dir mai, aquest capellà no és el meu pare. Quan plou de tramuntana, plou de bona gana...
Acabem: El secret de Cadaqués, només el saben els del poble i els forasters. Quan fou mort, el combregaren. Això sembla la processó de Navata, un darrere l’altre. Capmany, Espolla i Garriguella, tots a pipar el vi de la botella. Quan el fill s’assembla al pare, treu de dubtes la mare. A Molins, tots són carlins. A Vilabertran les boniques, a Vilafant les gentils i a Avinyonet les formoses, burladores de fadrins. A Arenys, totes les dones són prenys, menys la balanguera, perquè no hi era, i la majordona, que encara és minyona.
Per la seva banda, Carles Fages de Climent opinava: “No se’n va anar de gaire, més ben dit, se’n va anar d’un pèl, que Vila-sacra arribés a ser la capital del món.” No cal que maregem més la perdiu. Ja n’hi ha prou. I tal dia farà un any.
