Opinió

Rondalles d’altre temps

La gràcia senzilla d’aquestes cançons ens porta el record d’una altra època, ja molt llunyana

D’un antic llibre de Frederic Marès, n’anoto algunes rondalles populars que, segons ell deia, havia recollit el seu avi, alcalde del Port de la Selva a finals del segle XIX.

La gràcia senzilla d’aquestes cançons ens porta el record d’una altra època, ja molt llunyana, quan els homes esmerçaven el seu delit entre la vinya i la mar, o en les petites feixes d’hort vora la riera, on les dones, quan l’aigua era generosa, rentaven la roba de bon matí.

De vegades aquestes rondalles traspuen humor: “Un cego estava mirant / com se cremava una casa. / Un mut estava cridant / i un baldat traginant aigua”. O bé: “Ninetes de la Selva, / que tot ho voleu saber: / a una lliura de cireres / quants pinyols hi pot haver?”. Altres cops reflecteixen rivalitats de campanar, entre pobles veïns: “A Llançà toquen a missa / i a la Vall ja hi han tocat, / a la Selva la comencen / i al Port ja han acabat”. O aquella altra: “A Llançà són les boniques, / a la Vall ja no pas tant, / a la Selva les fumades / i al Port, la flor del ram”.

També hi trobem present sovint el tema amorós, amb un pòsit d’erotisme latent: “Rondalles són rondalles / i rondalles són cançons, / i no hi ha millor joguera / que minyones amb minyons”. O: “El dia que em vaig casar / vaig tenir una gran ventura: / tot m’ho donaren plegat, / diners, dona i criatura”. I: “Nineta, si tu ho volies, / no ho sabria pas ningú, / ens faríem una nina / que seria per jo i tu”.

Un filó inesgotable, amb tota seguretat. Qui en fou l’autor, d’aquestes rondalles? Un terrassà o un pescador, tal volta un sagristà? L’harmonia i frescor d’algunes d’aquestes estrofes em tenen el cor robat, ben cert. Tanquem ara amb tres on la noia casadora parla amb la seva mare: “Mare, si em doneu marit, / no me’l deu mestre de cases, / sempre estaria amb un ai / que me’l porten mort a casa”. O: “Mare, si em doneu marit, / no me’l deu pas traginer, / així com maten el matxo, / també maten la muller”. I finalment: “Mare, si em doneu marit, / mariner me’l vulgueu dar. / Amor de mariner, mare, / ja mai no es pot oblidar”.

I és que la mar, des de sempre, ha donat sentit a tots aquests pobles i als seus habitants...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia