Talent i coratge

En aquest país hi ha gent talen­tosa en els àmbits més diver­sos. Si es com­para amb altres països, pel nom­bre d’habi­tants, Cata­lu­nya no en surt gens mal­pa­rada. La diferència està en el fet que només sem­blen talents reco­ne­guts quan s’ins­cri­uen en el marc espa­nyol –cata­lans quan fra­cas­sen i espa­nyols quan gua­nyen–; tots els meca­nis­mes –beques, aju­des, finançament, publi­ci­tat, etc., és a dir, els diners– estan cre­ats per asse­gu­rar-se que ningú no surti del marc de referència obli­gat. I la gran majo­ria dels mit­jans de comu­ni­cació –dins dels matei­xos meca­nis­mes– hi aju­den.

I on s’amaga la gent amb talent que no surt als mit­jans fins que no ho peten? Pri­mer, a l’estran­ger, perquè aquí no hi havia manera de millo­rar en la seva espe­ci­a­lit­zació i de gua­nyar-s’hi la vida; i, segon, en empre­ses pri­va­des i en pro­jec­tes d’empre­ne­dors, perquè el país té prou tra­dició indus­trial, comer­cial i tec­nològica i han sabut tro­bar el seu forat en un món glo­bal.

Uns i altres, a més de talent, han hagut de tenir prou coratge, sigui per fer les male­tes i començar de zero, sigui per com­pe­tir amb eco­no­mies amb molts més recur­sos i suport del seu estat.

Per con­tra, del món de la política, el talent i el coratge en són gai­rebé absents. I el pro­blema prin­ci­pal de la medi­o­cri­tat i de la pusil·lani­mi­tat ja no és que ni es plan­te­gin asso­lir l’objec­tiu prin­ci­pal pel qual se’ls va votar, sinó que tam­poc no els per­metrà ges­ti­o­nar bé el dia a dia; dis­cur­sos tòpics, rodes de premsa, embol­ca­lla­des d’anun­cis solem­nes, que aca­ben en no res, res­pos­tes que no con­tes­ten a cap pre­gunta i mol­tes parau­les bui­des són els para­pets que volen dis­si­mu­lar la seva gri­sor i el seu tre­mo­lor de cames. I, si algun valent amb talent gosa posar-s’hi, tot dei­xant-los en evidència, o és fago­ci­tat o n’és fora­gi­tat. Tenim mala peça al teler.