Opinió

FERRAN GARCIA

LLETRES

“La puresa és avorrida i sobretot és estèril”

Qualsevol cosa que des del punt de vista personal et faci avançar és bona, la que emocionalment et porta als marges
La culpa és un sentiment molt poderós i molt perillós. Així com la por et permet sobreviure, la culpa també té la seva funció

Poeta i novel·lista, Ferran Garcia ens proposa a Guilleries (editada per Males Herbes) un western crepuscular situat a la plana de Vic de finals del segle XIX, protagonitzat per en Boi, un noi que en el despertar de l’adolescència s’embardissarà literalment als boscos i s’embardissarà també en una trama que l’encararà amb la maldat, l’heroisme, la supervivència i sobretot el dolor dels homes i les dones, en una època que fa tuf de carn cremada i en què les navalles i la pólvora diuen sempre l’última paraula. Ferran Garcia ho ha escrit amb nervi, amb una prosa contundent que, malgrat la duresa del relat, respira sempre un aire poètic i un amor evident pel paisatge i, al capdavall, per la vida mateixa.

A ‘Guilleries’ vostè fa constants referències religioses, parla dels capellans, de la custòdia, de la pila baptismal, d’aquest crucifix que mira a terra. Deixi’m preguntar-li primer de tot per què, tal com es pot llegir al peu de la fotografia de l’autor que hi ha a la contracoberta, “a Ferran Garcia no és estrany veure’l agenollat en algun dels confessionaris de la ciutat dels sants?”
[Riu] Com deu passar també a d’altres llocs, aquí a la plana de Vic l’empremta de l’Església catòlica és molt evident. A cada cantonada hi ha un sant, una capelleta o un capellà fent la compra. Sempre ho he viscut així, encara que no em sembli una experiència especialment positiva. Parlo d’una època, a més, en què tot orbitava al voltant del capellà i la seva crosta castradora. Si ho situes en un paisatge boirós i més fred que ara, literàriament ho converteixes en una olla tancada, conservadora, un lloc de gent sotmesa a aquesta simbologia.
Acabo de dir que escriu amb una prosa contundent, directa en els moments d’acció però molt descriptiva a l’hora d’embolicar els personatges en una atmosfera determinada. Crec que no m’equivocaré si dic que dues de les seves influències literàries són Cormac McCarthy i Gabriel García Márquez, en aquest cas amb un realisme més brut que màgic.
Sí, són dos autors que he llegit molt. Cadascú fa el que pot a l’hora d’explicar les històries que desitja escriure. Jo diria que Cormac McCarthy potser és molt més dur, més sec...
Déu-n’hi-do, algun paràgraf de ‘Guilleries’...
[Torna a riure] Intento posar-hi certa humanitat, al costat de la violència explícita. També és cert això del realisme màgic més brut.
Influències literàries també pel que fa a l’estructura. En aquest sentit, pren la decisió de fer capítols molt breus separats només per l’ús de majúscules a l’inici del paràgraf i prescindint dels guions pel que fa als diàlegs. Són decisions que potser passen desapercebudes per a alguns lectors però que sempre són molt meditades.
És cert. Les majúscules les fan servir Cormac McCarthy i d’altres autors. Pel que fa als guions, sempre m’han molestat, em treuen del text quan llegeixo. No calen per saber si els personatges estan parlant. Sense abusar-ne es tracta que el text guanyi quan els personatges parlen o pensen.
Vostè ha dit: “He intentat escriure d’altres coses però sempre al final acabes escrivint de les teves obsessions, per alliberar la culpa.” Aquí, també?
També. No crec que sigui possible escriure d’altres coses si ho fas amb honestedat. Les obsessions són les obsessions, tampoc les podem triar. Potser m’agradaria tenir altres temàtiques d’aquestes que periòdicament colpegen la ment, però en realitat sempre solen ser les mateixes. Aleshores ho has d’acceptar, has d’abordar les coses que et preocupen, acceptar-te a tu mateix, agafar aquest material i els teus dimonis i donar-los forma amb l’escriptura.
També ha dit: “A la frontera de la justícia, no pas al centre, a la frontera de la moral, en aquest meandre és on hi ha les coses interessants, també pel que fa a les persones.” Ho pot desenvolupar una mica, això?
I tant. La puresa en si mateixa em sembla, primer de tot, avorrida, i sobretot estèril. Qualsevol cosa que des del punt de vista personal et faci avançar és bona, la que emocionalment et porta als marges. La vida explota on hi ha plaques tectòniques. Amb les persones també passa això, hi ha més vida on hi ha barreja, la puresa només genera mort.
L’altre dia, mentre m’acabava de llegir el seu llibre vaig tornar a veure ‘Missing’, la pel·lícula de Costa-Gavras. No té res a veure amb aquesta novel·la, però hi vaig sentir una frase que em va fer pensar en vostè. La frase era: “El sentiment de culpa és com la por, ens ha estat donat per sobreviure, no pas per destruir-nos.”
La culpa és un sentiment molt poderós i molt perillós, també. Així com la por et permet sobreviure, la culpa també té la seva funció. És fàcil caure en una culpa castigadora cap a tu mateix, i en aquest sentit pot ser molt destructora. La veritat és que la culpa té o hauria de tenir una funció reparadora. Potser has fet una cosa que no tocava, que no està bé, però la culpa que sents ha de portar-te per un camí que ho superi, un trànsit per l’amor i l’amistat que a la novel·la penso que representa molt bé el personatge de Joan Tur.
En parlarem de seguida, d’en Joan Tur. Anem a la història. Som a Taradell a finals del segle XIX, en Boi descobreix un rastre de sang i en seguir-lo s’endinsarà en una aventura que l’encararà amb el mal i amb l’amor però sobretot amb la seva pròpia família. Tal com es diu en un moment determinat: “Llegir el futur és fàcil, llegir el passat és l’important.”
És així. La família ens marca, tot allò que has passat amb els teus pares et condiciona. En Boi va descobrint qui és, d’on ve, quina és la seva història personal. Per això es pot dir que és una novel·la d’iniciació, amb una odissea que comença amb ell seguint literalment un rastre de sang fins a descobrir-se a si mateix. Perquè arriba un moment de lucidesa metafísica en què s’adona que al món hi ha més coses de les que havia pensat, que hi ha l’amor, la ràbia, l’odi i la seva pròpia ànima. A partir d’aquest moment ja no serà mai més el d’abans.
Com a autor es pren el seu temps per presentar la resta de personatges. En Joan Tur, per exemple, aquest aventurer misteriós i temible que acompanyarà el nostre Boi, és un home que primer només sentim anomenar a través de les citacions. No sabrem que porta bigoti fins a la plana 84.
Igual com en un museu, on hi ha galeries i estàtues, en la novel·la cal anar desplegant-los, els personatges, amb un flux narratiu i descriptiu que va endavant i endarrere. Volia començar mostrant gent, escenari i idees i anar-ho relligant mentre escrivia, mirant –això sí– que el lector no defallís.
Un altre personatge cabdal és l’àvia, sempre present i alhora distant. Un apunt, sobre les àvies: ara no tenen el pes que tenien al nucli familiar en el segle XIX però durant la crisi del 2008 van salvar les economies domèstiques i, en canvi, la pandèmia ens ha demostrat com d’arraconades les tenim.
És veritat. En aquella època és evident que la figura de les àvies era transcendental. Ara també, d’una altra manera. sempre hi són quan fa falta. Però si no ens calen les arraconem, en prescindim.
Aquesta àvia literària seva, però, no respon al clixé d’una dona que abraça els nets i els fa pastissos, precisament...
És com eren moltes àvies en aquella època. És una dona que ha viscut cinquanta vides, que té una mena de saviesa màgica i profunda i que alhora és dura, seca. Protectora, però a la seva. No és d’abraçar i petonejar, al contrari.
Molts secundaris, en canvi, no tenen ni nom, el Noi, la Noia, el capellà nou...
En primer lloc, a mi em costa força posar noms. En segon lloc, hi ha dues categories de personatges, uns que efectivament només s’anomenen genèricament. És una escala per marcar clarament quins són més importants per al narrador. N’hi ha fins i tot que en tenen dos, de noms.
En relació amb una de les moltes reflexions que conté la novel·la: vostè què en pensa, quan ens morim és per tornar-nos a despertar al cap d’un temps o simplement no hi ha res?
[Riu] Jo penso que després no hi ha res, però el que jo pensi és secundari. Hi ha una tensió entre creure i no creure. El que està clar és que després de passar uns quants dies en aquest món ens morim. Punt final. Però sempre hi ha l’interrogant. Pel que fa a la dualitat entre si hi ha alguna cosa més enllà o no hi ha res, la resposta seria sí i no.
Confeccionar un personatge dolent sempre és complicat. Vostè en crea un de memorable, en Bonaplata, a mig camí entre pistoler i cacic, que entra als pobles a sang i foc per robar als camperols, una mica com en Caldera, el personatge interpretat per Eli Wallach a la mítica ‘Los siete magníficos’, ja que parlem de ‘westerns’.
Als bons westerns el dolent aniria vestit sempre de negre, amb pistoles platejades, alguna cicatriu a la cara, però alhora arrossegaria una certa profunditat, una història personal amagada, que no necessàriament hauria de justificar el seu comportament. En Bonaplata va en aquesta línia, és dolent dolent però a ell també li han passat coses.
Ens arriba a terroritzar més pel que s’explica d’ell que no pas pel que fa.
Tens tota la raó. És típic dels dolents, fa tanta o més por el que n’expliquen que el que fan, i així esdevenen un mite. Als dolents els convé molt, tenir mala fama. També passa en l’actualitzat, la por preventiva és molt dissuasiva.
Per cert, a la nota de l’autor aclareix que els “cagots” existeixen però no ben bé com els descriu. Com són, doncs, ben bé?
Això ho vaig posar per curar-me en salut. Gran part del que hi ha en la novel·la sobre ells és així. Era un col·lectiu social marginat originari del sud de França, baixaven de tant en tant i estaven segregats sistemàticament i intergeneracional. Sempre havien treballat als oficis més menystinguts. Eres “cagot” simplement per origen i els obligaven a comprar separats de la resta, fins i tot els enterraven a part.
Li vull preguntar d’on ha tret una imatge molt dura i violenta: quan els pistolers esventren dones capturades i els fiquen a dins els cadàvers dels nens, com si d’aquesta manera tan cruel els haguessin de tornar a fer parir. S’ho ha inventat o es basa en fets reals?
Està lleugerament ficcionat. Sol passar amb els actes violents, la immensa majoria de les atrocitats desgraciadament són històriques. Posar un nadó al ventre de la mare i tornar a cosir-lo ara sembla una barbaritat però en aquella època era fins i tot acceptable. Tot era quotidianament violent.
El seu és un relat que aposta per la redempció però amb un final obert. Potser amb voluntat de fer una segona part?
No, amb aquesta voluntat no. Sempre és interessant fer participar el lector. Insinuar sense ser explícit. Per això el desenllaç havia de ser obert, fent caminar els personatges cap als crèdits finals.

L’infern, una gelera eterna

Ferran Garcia va a l’arrel, sigui parlant de la por, de la maldat o de l’amor. Amb un esforç evident d’escriure sobre coses que malgrat la distància temporal poden ser-nos molt properes però mai pel camí fàcil. A la seva novel·la, per exemple, hi ha esperança i hi ha infern, això sí un infern que també trenca tòpics perquè, tal com sentencia un dels personatges: “L’infern és fred, no ens esperem pas flames sinó una gelera eterna.” Això sí, mentre siguem aquí, enfrontats als perills quotidians, ens cal tenir presents “les sis coses que detesta del senyor: ulls altius, llengua mentidera, mans tacades de sang innocent, cor que maquina malvestats, peus delerosos de córrer cap al mal i un testimoni fals.” Quan li preguntes d’on surten aquestes frases l’autor ho reconeix: “Tot és a la Bíblia.” La inspiració, la troba passejant i la disciplina narrativa escrivint sempre que pot primer a mà en un paper, “perquè això t’obliga a pensar”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.