Bufa en pau, Marta

Coneixia Marta Membrives dels noranta, a Revista de Badalona, setmanari que transformaríem en El Punt Barcelonès Nord, primera edició del diari fora de Girona. Hem tingut un tracte cordial que mai no havia necessitat ser profund. He signat tots els contractes i canvis laborals de la seva vida de periodista i ella ha entregat coneixement i dedicació a aquest projecte, que ha sabut transformar-se i adaptar-se al que és avui, però que no ha reeixit com el vam imaginar i vam lluitar fa trenta anys, un diari local per el Barcelonès Nord. Quan ahir, al tanatori, acomiadàvem la Marta, vaig entendre la irrellevància del fracàs del projecte periodístic en veure i palpar el fenomenal èxit que vam tenir en la formació del grup humà. Era allà, reunit vint anys després que comencés la dispersió, per acompanyar la Marta i els seus familiars en una pluja d’afecte, estima, tendresa, ràbia, recança i admiració. La família professional de la Marta, a escoltar el cor fort del seu fill, en Pol, i el del seu home, en Simó, i a acompanyar els seus pares, la Carme i en Manel, sabedors que la Marta també havia estat tan feliç com a casa amb la seva família professional. I sabedors, tots, del desig que la Marta expressava en el Poema Cherokee del seu recordatori. “No et paris al costat de la meva tomba i ploris. No soc aquí, no dormo. Soc un miler de vents que bufen i sostenen les ales dels ocells.” Bufa en pau, Marta.