‘Cantinflear’

Ja em perdonaran els entesos lingüístics, que en aquest país nostre en tenim molts, per utilitzar de titular un mot en castellà, puix que no n’he trobat la traducció, i sospito que l’Institut d’Estudis Catalans encara no l’ha traduït. Però si els tradueixo el que diu del mot el diccionari espanyol, segur que ho entendran perfectament. Diu això, de cantinflear: “Parlar o actuar de forma ximple i incongruent i sense dir res de substancial.” Sí, aquesta actitud va dedicada al discurs polític català dels darrers anys, perquè, salvat l’error, la gran majoria dels discursos que sento els trobo una còpia perfecta. I haig de dir que alguns, potser la majoria, és perquè volen parlar de coses que no coneixen i necessiten uns minuts de glòria sense adonar-se que és una desconsideració inacceptable vers els que l’escolten. I els altres, que sí que tenen coneixement i podrien tenir discurs, l’utilitzen per sortir d’una situació compromesa políticament i per la seva falta de valentia per dir la veritat i utilitzen com a recurs aquest sistema. I continua sent una desconsideració. Observaran com els polítics quan deixen el càrrec i se senten alliberats, parlen més clar. I quan em fan aquest tripijoc discursiu, em sento estafat. No puc fer-hi més.

Per poca anàlisi crítica que un tingui i senti expressions com: “som república”, “culminar el mandat de l’1-O”, “activar la DUI”, per posar uns lemes de totes bandes, ho hem d’interpretar com una estafa, especialment quan des del poder els fets no els acompanyen.

Sospito molt bé què amaga tot aquest discurs, i no és altra cosa que una manca de valentia per dir-nos clarament que avui per avui la independència va per llarg, i si ho diguessin així de clar, les hemeroteques i les fonoteques són molt traïdores per als inconsistents.

Atès que parlar del govern del 52% ara ja és cantinflear, els hauríem d’exigir que treballin diligentment i eficientment pel dia a dia i preparin el país per a demà i els seus discursos siguin congruents, substanciosos i racionals, i vagin perfectament sincronitzats amb els fets.

El PSOE no concreta una nova data per a la taula de diàleg i dona per acabada l’etapa de confrontació. Recordem que la darrera reunió es va fer el setembre de l’any passat, i sense cap avenç. Han estat unes cantinfleadas espectaculars; però de la banda nostra de la taula, sembla talment com si ja els anés bé aquest discurs. De fet, el discurs del PSOE és molt pervers perquè relaciona la urgència de la negociació amb la conflictivitat, i aquesta associació, per a qualsevol que tingui uns mínims principis democràtics, colpeix perquè demostra un nivell democràtic molt baix. De la part catalana també hem fet el passerell, ja sigui per incompetència o per l’enlluernament de trepitjar moqueta, perquè ens han portat en una situació d’irrellevància, i amb gent així, si vas a negociar i no tens força negociadora, no negocies; t’imposen. És el que li va passar a Gabriel Rufián amb el català. Ens va dir: “Hem d’aprofitar la força negociadora dels pressupostos generals de l’Estat, perquè no s’escapi la protecció del català.” Doncs bé, el català es va escapar, i van votar els pressupostos.

Sap greu que amb el potencial que té Catalunya, sembla que només el saben utilitzar per crear grans esdeveniments efímers i ens enlluernem massa amb la magnificència de projectes com uns possibles Jocs Olímpics d’hivern i unes regates de la copa d’Amèrica. Ambdós esdeveniments, que tenen una gran rellevància mediàtica i potser econòmica (d’això no n’estic tan segur) podrien esdevenir com un decorat per amagar-nos molts dèficits de gestió. És sospitós que l’anunci de la candidatura de la copa d’Amèrica de vela coincidís amb l’anunci de la instal·lació de la fàbrica de bateries elèctriques per a cotxes a Sagunt. I d’aquest fet, que Barcelona i per Catalunya, era una candidata potent pel fet de tenir la Seat d’avalador, es va esfumar i encara estem esperant una explicació del conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, de com van anar la negociació i on vam fallar. Per a Catalunya i per al nostre futur, era molt més important aquesta fàbrica que els Jocs Olímpics i la regata juntes. La resta és canfinflear.