Opinió

De reüll

Cobi no ha marxat mai

A les por­tes dels 30 anys dels Jocs Olímpics de Bar­ce­lona, anem-nos pre­pa­rant per a l’allau de plays que es pit­ja­ran de la cone­guda cançó de l’èxit espa­ter­rant, sense pre­ce­dents i irre­pe­ti­ble de l’esde­ve­ni­ment. I a tot drap, per dei­xar inau­di­bles les veus dels aixa­fa­gui­tar­res interes­sats a fur­gar en les con­tra­dic­ci­ons de la gran trans­for­mació de la capi­tal cata­lana. Bar­ce­lona no ha vol­gut des­per­tar-se mai d’aquell “somni fet rea­li­tat”, com se sol dir quan es recorda amb una nostàlgia para­lit­zant el 1992. Tots els ajun­ta­ments, d’ide­o­lo­gies dis­pars, s’han con­ti­nuat emmi­ra­llant en l’apo­geu olímpic i la prova n’és el model actual de ciu­tat, vigent fins i tot després d’una pandèmia que, aquesta sí, tot i el dolor vis­cut, als que n’hem sor­tit vius ens va fer somiar en una altra rea­li­tat veri­ta­ble­ment dife­rent. Com a metàfora de tot ple­gat, Maris­cal ens pro­fe­titza el futur gra­fi­te­jant el seu Cobi a les parets de Ciu­tat Vella. Sem­bla que sense permís muni­ci­pal: si em pun­xen no em tre­uen sang quan vaig veure’l en acció a Betevé, la tele­visió pública de Bar­ce­lona, que, per cert, acaba de des­ar­ti­cu­lar la seva pro­gra­mació cul­tu­ral. Quin millor regal d’ani­ver­sari olímpic que un gar­got, davant del Museu Picasso, de la mas­cota con­duint un des­ca­po­ta­ble a tocar del mar?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia