Opinió

Tribuna

Quin any, aquell de 1963!

“L’evolució d’Els Pets és radical. Han passat del rock combatiu a l’aristocràcia del pop. Com si haguessis nascut Miguel Ríos i t’haguessis convertit en Paul Weller

Els Pets acaben de treure un disc magnífic, que han titulat 1963, l’any de naixement dels tres integrants del grup: Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres. El 1963 va ser un any musicalment molt ventós: Bob Dylan publicava Blowin’ in the Wind i Raimon, Al vent. Dos himnes generacionals, que han resistit el pas de les dècades i els embats de tramuntana de les modes. El mateix any es va suïcidar Sylvia Plath, la poeta nord-americana.

Soc un obsés de mena, amb la música: quan un disc m’agrada, el solc escoltar compulsivament durant uns quants mesos. Preveig que la que encapsula aquest treball dels de Constantí es convertirà en la música del meu estiu, tot i que ja fa més d’un mes que omple l’aire de les habitacions de casa. Anem a pams, però. Hi ha aquella regla no escrita (i encara menys respectada) que diu que una cançó pop s’ha de resoldre en tres minuts. Parlo del pop pur, sense evolució psicodèlica. Girl, de The Beatles, dura 2.32. Sunny Afternoon, de The Kinks, just un minut més. Andmoreagain, dels Love, 3.22. Aquest disc d’Els Pets, amb un disseny auster de Gerard Joan que remet a la cultura mod, té dotze cançons, vuit de les quals duren menys de tres minuts. La més llarga, l’última, Fem riure, fa 4,20. Menys és més, sobretot si allò que pretenies expressar ho has sabut contenir en aquest patró de brevetat, que vol dir, també, d’intensitat. Totes les composicions són obra de Lluís Gavaldà, menys Encenalls, escrita per Joan Reig –que demostra que tant domina el registre pop com el de la cançó dita d’autor.

Per què, a parer meu, 1963 és un disc rodó? La melodia, primer de tot. Gavaldà té el do de crear unes melodies que són molt elegants i, a la vegada, recordables. No t’escolto, Ulls com piscines i Els dies que han d’arribar són peces molt inspirades, que ja formen part de l’excel·lència del cançoner d’Els Pets. Joan Pons, el Petit de Cal Eril, ha treballat en la producció del disc. Puc imaginar-me com deuen haver xalat tota aquesta colla de músics i amics donant forma a la filigrana musical que presento. Lent és la descripció, feta des de la calma, de la por d’un trencament amorós. Comença amb una guitarra prodigiosa, que sembla extreta d’una cançó de Ron Sexsmith: “Si m’has de deixar fes-ho lent.” El desamor continua sent un motor molt potent d’il·luminació de belles cançons! La veu de Gavaldà sap ser planyívola, quan toca (que és el cas). Hi ha una cançó preciosa dels enyorats Clem Snide, Bread, que trobo que té la mateixa temperatura moral que aquesta joia gavaldiana.

Tinc molt present com vaig descobrir el primer disc d’Els Pets: era pels Reixos de l’any 89, a ca les meves cosines de la Selva del Camp. Aquella fotografia del garatge amb els tractors, la palla empacada, els instruments musicals. Rock rural, van tenir la gosadia de dir-ne. Eren molt joves, i exhibien un puntet punk que feia gràcia. De tots aquells grups de final dels vuitanta, ¿en queden gaires més? I no sols això: l’evolució d’Els Pets és radical. Han passat del rock combatiu a l’aristocràcia del pop. Això és com si haguessis nascut, amb tots els respectes, Miguel Ríos i, amb els anys i les lliçons de bon gust ben assimilades, t’haguessis convertit, amb tota la reverència, en Paul Weller o Neil Hannon.

Jordi Puig narra la història del noi que comparteix classe amb tu, a l’institut, i que un dia ja no torna més. Enlloc no es diu que s’hagi mort, però és molt clar que el Jordi Puig de la cançó ja forma part del regne de les ombres: “I penso si encara / la teva mare / parla amb el teu retrat.” A mi m’ha dut el record d’un altre Jordi del meu poble (aquest, però, es deia Castellví), que, a mitjan anys vuitanta, també va traspassar prematurament. Aquesta és, justament, la força de les bones cançons: amb un bell embolcall musical, sovint t’encaren amb la cruesa d’allò que Machado va qualificar d’unes “pocas palabras verdaderas”. El 1963, per cert, es va morir Luis Cernuda, el més anglès dels poetes de la generació castellana del 27. Aquest vers seu podria acompanyar l’esplèndida Jordi Puig, a tall d’epígraf: “Sin vida está viviendo solo profundamente”. Escriu Gavaldà: “Diuen que els anys et fan més savi, / creu-me que s’equivoquen.” O no, Lluís: fa deu anys no hauries escrit aquest grapat de cançons memorables, tal com les has escrit ara!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.