Opinió

opinió

“Subnormals”

Es donava per fet que eren asexuals i se’ls esterilitzava de manera forçosa

Des de fa molts anys, tinc guar­dat en un calaix de la redacció un arti­cle d’aquest mateix diari –lla­vors Punt Diari– del 25 de juliol del 1979. Diria que va arri­bar a les meves mans a través del com­pany Xevi Cas­tillón, que tot el dia remena arti­cles de l’heme­ro­teca. El pri­mer cop que el vaig veure, el títol em va dei­xar glaçada: “El Joan Riu aco­llirà 75 sub­nor­mals”. Els meus ulls de prin­ci­pis del segle XXI no s’ho podien creure. Però, l’any 79, par­lar de sub­nor­mals en un mitjà de comu­ni­cació no era des­pec­tiu. Al llarg de l’arti­cle apa­rei­xen expres­si­ons com “sub­nor­mals pro­funds”, “defi­ci­ents men­tals” o “dis­minuïts psíquics”. Lle­gint-ho a hores d’ara es podria pen­sar que el peri­o­dista havia anat massa enllà en el llen­guatge. Però és que el mateix direc­tor del cen­tre Joan Riu, en les seves decla­ra­ci­ons lite­rals, uti­litza l’expressió “sub­nor­mal pro­fund”. Impen­sa­ble i total­ment fora de lloc avui en dia. Per això he con­ser­vat aquest arti­cle. Com a tes­ti­moni de l’evo­lució posi­tiva que hem anat fent com a soci­e­tat i, també, del camí paral·lel que han seguit els mit­jans de comu­ni­cació en el trac­ta­ment de les notícies.

Tot això ara em ve al cap després del repor­tatge que vam publi­car en aquest diari i de l’emissió del Sense ficció de TV3 sobre la vida sexual de les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat intel·lec­tual. Relats en pri­mera per­sona sobre desit­jos i anhels d’una vida nor­mal en què esti­gui garan­tida la sexu­a­li­tat com un dret inhe­rent. Anys enrere no només era una qüestió de llen­guatge. De fet, els ter­mes emprats eren el reflex del nivell en què es tenia en con­si­de­ració les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat cog­ni­tiva. Es donava per fet que eren ase­xu­als i fins i tot es prac­ti­cava l’este­ri­lit­zació forçosa. Se’ls negava no només el dret de tenir fills, sinó també el de viure en pare­lla. I, mal­grat que hem avançat i ens tro­bem a anys llum d’aquell llen­guatge bar­roer i d’aque­lles pràcti­ques bru­tals, la nor­ma­lit­zació de la seva vida sexual encara no és un fet. Però s’hi estan posant els mit­jans i es camina en la direcció cor­recta. L’exem­ple més clar i impac­tant és l’empo­de­ra­ment que demos­tren els pro­ta­go­nis­tes del docu­men­tal i les ganes de superar reticències i entre­bancs, mal­grat els dub­tes, la por i el desànim que gene­ren cer­tes situ­a­ci­ons. Al cap­da­vall, tot queda resu­mit en una frase que apa­reix al final del docu­men­tal, escrita en un mural al car­rer: “No dei­xis que ningú et talli les ales”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia