Opinió

opinió

Suara s’han casat

També va ser “molt de l’Empordà” la conversa d’aquell dia

Fa uns dies vaig tenir la sort d’anar a un casament sorpresa a la preciosa església romànica de Sant Tomàs, a Torroella de Fluvià. Bé, de fet no havia de ser un casament (per això la sorpresa). Fórem convocats per anar de bateig. Va ser un dia molt especial i no només per als nuvis. Va ser diferent perquè no sempre que et conviden a un bateig els pares de les criatures aprofiten l’avinentesa per casar-se. Però aquell dia va passar així, davant l’estupefacció dels assistents, que no hi enteníem res, però que vàrem celebrar amb aplaudiments la fita, cosa que es va anar repetint (això d’aplaudir, vull dir) en diversos moments de la doble cerimònia, amb la complicitat del mossèn (que es divertia d’allò més, sorprenent tothom). Tampoc havia vist mai un intermedi en una cerimònia eclesiàstica, per tal de tancar el primer ritual i començar el segon, a part de fer la missa mensual. Coses de l’ Empordà.

També va ser “molt de l’Empordà” la conversa d’aquell dia. Anant cap al temple parlàvem de la pèrdua d’expressions antigues de la parla empordanesa. Suara n’és una. Segons el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, consultable fàcilment a través de l’Optimot, aquest terme, suara, vol dir “ara mateix” o bé “fa poca estona”. És un mot en desús, que els més vells del territori encara recorden però que quasi no usen.

En un context sociopolític en què la nostra llengua surt a les notícies i no precisament per motius com aquest, una militància activa en aquesta direcció, seria una mala idea? Mentre discutíem si seriem capaços o no de començar a fer servir suara, va entrar a la conversa la més antiga de l’indret i ens va explicar que també es diu a suara. Es veu que, segons de la contrada d’on s’és originari, la paraula muta i es diu amb a o sense. El significat és ben bé el mateix, però en territoris separats per pocs quilòmetres, posem per cas de Vilafant a Vila-sacra, suara o a suara es reivindiquen diferents.

I així arribarem a Sant Tomàs, que és una d’aquestes joietes empordaneses i mil·lenàries que es mereixen una visita (encara que sigui sense casament). És un temple amb uns frescos extraordinaris, en un bon estat de conservació, que ens fan sentir orgull de tenir el patrimoni, la llengua i el paisatge que tenim.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.