Dalt del turó

Sempre que ve algun amic de fora a conèixer Barcelona, m’agrada dur-lo al capdamunt del Tibidabo, per ajudar-lo a fer-se una idea de la ubicació de la ciutat, encaixonada entre la muntanya i el mar, i a reconèixer i situar els traçats i monuments subratllats a la guia. Barcelona atapeïda, a una banda, i el Vallès, a l’altra, obrint-se pas amb les seves suaus ondulacions. I és que, des d’una certa altura, les coses es veuen d’una altra manera, és més fàcil fer-se una composició del temps i de l’espai. És per això que aquest mes m’ha faltat temps per tornar a una de les meves panoràmiques preferides de la Cerdanya, a l’ermita de Bell-lloc, que corona un turonet per damunt de Dorres. Al mateix punt i gairebé diria que el mateix dia que fa tres o quatre anys, just abans de la pandèmia, quan res ens feia pressentir el que havia de venir. La vall s’obre esplèndida emmarcada de llevant a ponent, per la presència majestuosa del Canigó i el Puigmal, la silueta amable de la Tosa d’Alp, la serralada única del Cadí... Pujar a l’ermita de Bell-lloc és, per dir-ho en termes empresarials, una inversió rendible, un petit esforç físic per remuntar la costa a canvi d’un sucós retorn panoràmic i terapèutic. De dalt estant, el brogit de la vall –i de més enllà– queda lluny, molt lluny.