Opinió

Tribuna

Picar en ferro fred

“Es dialoga amb els amics, en un marc de comoditat i confiança, però només es negocia amb els enemics o adversaris, amb prou elements de força damunt la taula. I, quina força tenim ara?

Aquesta darrera setmana ha tingut lloc, a Madrid, el debat sobre el “estado de la nación”, de la que és propietària en exclusiva del seu Estat: l’espanyol. Hi han intervingut tots els grups, i, com sempre, s’hi ha sentit el de sempre. Fa més d’un segle que sempre s’hi diu el mateix i, ara i tant, res no fa pensar que pugui sentir-s’hi una altra cosa.

Durant cent anys, el catalanisme polític, conservador o progressista, hi ha manifestat la voluntat de col·laborar en la política espanyola, aportant-hi europeisme, modernitat, pragmatisme, cultura democràtica, interès pel teixit productiu i el dinamisme econòmic, així com respecte per la diversitat lingüística, cultural i nacional. Però només n’ha rebut repressió física i legal, espoli econòmic, inversió pública vergonyosa, menyspreu per la cultura nacional i minorització permanent de la llengua per part de l’estructura administrativa, judicial, policial i militar de l’Estat.

Lluís Companys, cap de la minoria parlamentària catalana al Congreso, el 1931, va ser afusellat nou anys després pel govern d’un Estat al qual ell intentà de fer aportacions positives i del qual fou ministre. Les temptatives de l’esquerra catalana, de tall federalista, han estat totes un fracàs, ja que a Espanya no hi ha federals, més enllà de la coartada retòrica federal, incapaç de federalitzar absolotament res quan governa: ni dos vagons de tren, un bocí d’aeroport, cent metres de via o mitja dotzena de guàrdies civils, ni que sigui de paisà i sense tricorni. El federalisme requereix tradició federal, cultura federal i voluntat federal i, a Espanya, mai no n’hi ha hagut.

Espanya és un negoci per a la minoria que, a Madrid, s’ha quedat l’Estat i l’ha fet d’acord amb els seus interessos, que ho xucla tot i que viu del nacionalisme espanyol i de la catalanofòbia com a element de cohesió, on el marc legal i la pràctica jurídica es basen en la “unidad de España” i no, com en els països democràtics, en la defensa de les llibertats bàsiques i els drets fonamentals. Un Estat on es falsegen proves, els jutges fan política i una part del poder neda en la corrupció, des del nacionalsocialisme fins al socialnacionalisme: casa reial, polítics, empresaris, escriptors, periodistes, esportistes, tertulians, militars, jutges, policies, espies, conferència episcopal i tot el lumpen del món dels toros, amants de famosos, cantants que desafinen, personatges musculats i teleporqueria, amb la colla de subordinats que els riuen les gràcies a Espanya i a les nacions perifèriques de la península, perquè els botiflers sempre han fet negoci amb la dependència nacional. I la minoria privilegiada manté part de la societat espanyola en el subdesenvolupament econòmic, tecnològic, cultural i democràtic, mentre fa voleiar la “rojigualda” com a anestèsia efectiva. Cap dels intents catalans per modificar la situació i cercar una posició menys incòmoda a l’interior de l’Estat, no ha reeixit mai. Totes les propostes d’Estatut d’Autonomia sorgides aquí (1918, 1931, 1978 i 2006) han estat desfigurades, mentre l’article 145 de la constitució impedeix de federar-se a Catalunya, el País Valencià i les Balears: el sol cop que en tota la constitució es parla de federalisme és, justament, per prohibir-lo.

Només votant no arribarem mai a la sobirania. Ens cal una mínima estratègia nacional-popular d’acció unitària, parlamentària, antirepressiva, internacional, acompanyada de gestos massius de desobediència civil, de milers de microaccions coordinades, d’una voluntat clara de lluita fins a la victòria i, ara ja comença a ser-ne hora, ensenyar les dents, altrament mai ningú no es creurà que un dia serem capaços de mossegar. Es dialoga amb els amics, en un marc de comoditat i confiança, però només es negocia amb els enemics o adversaris, converses on s’acut no per parlar del temps, sinó amb prou elements de força damunt la taula per obligar-los a negociar de debò: una cosa a canvi de l’altra. I, quina força tenim ara? Altrament, els propers cent anys, tot serà com sempre i continuarem picant en ferro fred. Si als 100 anys de la fundació d’Estat Català, tornés Macià, potser ens etzibaria: però, encara estem així?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.