Opinió

opinió

Llibertat suspensiva 

Jaure sota el cel estrellat i resseguir una llàgrima de Sant Llorenç

Sempre he considerat terrible la pregunta de “mar o muntanya?” Admiro els qui escullen amb fermesa l’un o l’altra. Per a mi, la resposta és: mar i muntanya. Ara que estem en temps de vacances i a punt de pintar en una tela blanca els paisatges que les formaran, em venen a l’ànima records, imatges i desitjos indissociables. Maletes ambulants. Bicicletes i bombolles de xiclet. Viatjar en cotxe amb música italiana a tot volum. Primeres vacances amb nens. Primeres vacances sense nens. L’últim estiu del pare. Els peus dels nadons. La posta de sol al Trabucador del Delta de l’Ebre. L’albada al far de Sant Sebastià. Farts de riure i converses que es trepitgen i mai s’acaben. Copes de vi fresc que s’ajunten i ens evadeixen. Balls esbojarrats a les terrasses; grans de sorra, colls salats. Banys d’onades anant conills. Banys a la piscina vestits. Banys nocturns. Banys plovent. Rius d’aigua glaçada. Migdiades amb la finestra oberta i les cortines que es balancegen a càmera lenta. El llibre obert a terra amb el punt perdut. Olor de pins i eucaliptus. Jaure sota el cel estrellat i resseguir una llàgrima de Sant Llorenç. Isards. Llangardaixos. Amanides de tomata i cogombre amb burrata i ventresca de tonyina. Gelat de llet merengada amb canyella. Gintònic de Puerto de Indias amb bocins de maduixa. Cançons dels vuitanta. Els carrers de Girona plens d’aparcament i famílies rosses amb espatlles de gamba i cucurutxos de vainilla. Tempestes d’estiu. Conflictes familiars. Sopars a la fresca sota fileres de bombetes. Somnis i memòria. Instants. Instints. Com el poema de Rosa Font: “No hi ha raó ni causa./  Només l’atzar./ L’instant./ L’instint./ I la follia de ser un gest/ dins del cos,/ pedra i foc, aigua i llum/ dins del cos.”

És època d’atzar i llibertat. Com en el Caminar d’H.D. Thoreau, quan surt de casa sense saber on orientarà les passes, deixant que el guiï l’instint. I com la llibertat suspensiva a què es refereix Frédéric Gros a Caminar, una filosofia, on enalteix aquest acte pel benestar que atorga entre parèntesis. Quan tornem, res no canvia, les antigues inèrcies i les presses ocupen el seu lloc. Però, mentrestant, gaudim d’aquest moment “en què fins i tot ens escapem de la idea d’identitat, de la temptació de ser algú, de tenir un nom i una història”.

A mar i a muntanya, bones vacances!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)