A la tres
D’excursió contra el català
“No els sembla bé que el català sigui la llengua preferent en unes escoles que ni han trepitjat ni trepitjaran en sa vida
Miro de posar-me en la pell, o en els sants bemolls, d’aquells que diumenge, ves a saber a canvi de què, es van enfilar a un autocar i es van posar centenars de quilòmetres entre pit i esquena per manifestar-se a Barcelona. Resulta que no els sembla bé que el català sigui la llengua preferent en unes escoles que ni han trepitjat ni trepitjaran, per molts anys que visquin. Algú els deu haver explicat, m’hi jugo un pèsol, que allà on van d’excursió es nega a la canalla l’aprenentatge del castellà i que la llengua de la mare pàtria està en perill d’extinció. També deuen haver sentit, probablement, que a mesura que un infant va assimilant el català se li va activant un xip implantat només néixer i queda absorbit per un desig irrefrenable de cremar banderes espanyoles i, més greu encara, de desitjar la victòria de qualsevol equip de futbol que s’enfronti a la rojigualda. No parlo dels manifestants que enarboren la simbologia nazi amb arrogància, que sabem a què venen. Em refereixo a persones a qui el seu nivell social i cultural afebleix davant la mentida i la manipulació. En un barri d’àmplia majoria immigrant i castellanoparlant he sentit veïnes explicant-se, amb temor, que si en un referèndum guanyés la independència, elles serien enviades al poble d’origen.
Aquest discurs basat en l’odi al que pensa diferent només es combat desmembrant els relats falsos, i tantes vegades com faci falta. Perquè en paral·lel es gesta la possibilitat d’explicar també que molts líders polítics del centredreta català que abans participaven d’aquestes martingales se n’han absentat, potser perquè s’ensumen les municipals i saben que la batalla de la immersió lingüística és fictícia. De passada, s’han de forçar oportunitats per despolititzar un conflicte pervers que alguns perceben com una font de vots. Perquè potser així es pot revisar sense estridències un model lingüístic d’escola que qualifiquem d’èxit però que té més fuites de les que volem veure. I la solució, malauradament, no és tan simple com establir percentatges.
