Contra qui vomito avui?

Intento ima­gi­nar com seria la meva vida si només des­per­tar-me, un dia rere un altre, el meu cap comencés a mani­o­brar per dis­se­nyar una estratègia d’odi a les xar­xes soci­als con­tra els que con­si­dero –amb encert o no– els meus ene­mics. Fan­ta­si­ejo amb la idea d’estar esti­rada al llit, amb tres dards a la mà i una diana a la paret del fons. Una d’aque­lles peces que van girant, com als con­cur­sos de la tele, amb els noms de par­tits polítics, orga­nit­za­ci­ons soci­als i per­so­nes par­ti­cu­lars que vull des­gas­tar perquè tenen una opinió contrària a la meva o perquè riva­lit­zem pels matei­xos segui­dors. Llençaria els tres pro­jec­tils i, a l’atzar, ele­gi­ria les vícti­mes del dia. Suposo que, un cop hagués fet la selecció, aga­fa­ria un sac ple de boles i cadas­cuna con­tin­dria al seu inte­rior el nom fals que faria ser­vir per dei­xar com un drap brut els dam­ni­fi­cats. No em costa gens ima­gi­nar aquesta para­fernàlia. Ara arriba la segona part de l’exer­cici ima­gi­na­tiu, con­sis­tent a inten­tar posar-me en el cer­vell de la per­sona que, empa­rada en l’ano­ni­mat, es dedica a escam­par odi i des­trucció a les xar­xes. No parlo de qui rep l’encàrrec de cons­truir els mis­sat­ges per­ni­ci­o­sos, perquè pot­ser neces­sita aque­lla feina per pagar el llo­guer i el cis­tell de la com­pra, sinó del cer­vell de qui dis­se­nya l’estratègia fona­men­tada en l’existència de trols. Els que cre­uen que fan un bé a l’orga­nit­zació apos­tant per uns insults que fàcil­ment deri­ven cap a l’asset­ja­ment. Con­fesso que, arri­bats en aquest punt, no tinc la capa­ci­tat d’enten­dre aques­tes ments pen­sants. Encara com­prenc menys que hi hagi per­so­nes que des­ti­nin diners de l’erari públic a ali­men­tar aquests mètodes. Me’n faig creus quan veig que hi ha for­ma­ci­ons polítiques que des­ti­nen recur­sos a aquests per­so­nat­ges, els de la diana i el sac amb boles, en lloc de gene­rar opi­ni­ons posi­ti­ves envers la imatge d’algú. Si no és, penso, que el que real­ment es per­se­gueixi sigui des­viar l’atenció i desin­cen­ti­var la par­ti­ci­pació dels ciu­ta­dans. En aquest cas, no es pot negar que, si més no, es gua­nyen el sou.