Opinió

Tribuna

Potser sí, potser no

“Només l’enllaç del govern d’ERC amb aquell govern de la República catalana ens amoroseix una mica el desengany, la impotència.

No es pot entrar a les xarxes. Twitter té la corona del recull de ximpleries. Que si només fossin ximpleries no caldria amoïnar-se, però són insults, desqualificacions, mofes, mentides, calúmnies... Contra qui? Segur que no ho endevinen! Contra Esquerra Republicana de Catalunya, ERC... anomenada Er. No. No ho han llegit malament. Er. Esquerra i, molt petitona, “republicana”. D’entrada, cada polític del govern té un malnom, o un motiu, dit en la nostra afinada llengua. Carotes, vinyetes pretesament gracioses. No diré quins polítics hi surten, però sí que diré que la vinyeta porta personatges estrafets. De quin partit? Segur que no ho endevinen! D’ERC. Bé. Jo en dic ERC, o Esquerra Republicana de Catalunya.

Aquest govern, en minoria, governa sol, després de tots els anys de la vida, la vostra, la meva. Després d’aquell 39, quan entrà el gran dictador per la Diagonal de Barcelona amb la Guàrdia Mora que el seguia amb les capes esteses al vent. A la meva vila, van baixar per les muntanyes de Farners... Era fàcil que els rojos s’escapessin per allà. Però els rojos ja s’havien escapat feia dies tot resseguint les Guilleries, la Serralada Transversal, que, passant per Olot amunt, es troba amb el Pirineu i... cap a la ratlla de França. Tan mal feta que la pots passar com si no hi fos. S’havien escapat Guilleries amunt resseguint el vell camí que les voreja, des de Santa Coloma de Farners, voltant Santa Bàrbara cap a Anglès, la Cellera, Amer... Amunt. De feia dies, la meva àvia en sentia, tota la nit, les passes arrossegant-se pel camí d’Anglès... sense aturador. Ens ho va explicar... sempre. Els nostres soldats franquistes, que no sabien això de les Guilleries, van optar per entrar baixant la serra de Farners per trobar-se amb els que venien pel camí d’entrada habitual, la del barri de Vall, la que ve del món. Tots plegats aviat van emplenar el poble.

I, en aquests moments, governa ERC, sola. Forma aquell govern que es va perdre camins enllà, fins que els sicaris de Hitler van trobar, a l’ exili, el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, i el van dur cap aquí, cap als peus del gran dictador, el nom del qual ni vull escriure. Els peus del gran dictador eren les presons, els camps de concentració, els trets de matinada sorgits dels revòlvers, rectes al cor dels homes i dones que encara va arreplegar, amagats a algun rebost de les cases o caçats pels esbirros de l’home que ficava la seva gent al peu dels canons. Hitler els regalà el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. Ells el van dur a una presó, a Montjuïc. Una presó històrica... com tot el que tenim al nostre país. I van simular un judici “sumaríssim”, que volia dir que et jutjaven per fer bonic, i, de matinada, el van aconduir a la paret dels crims, i li van tirar uns quants trets al cor. Era en Lluís Companys, d’Esquerra Republicana de Catalunya, president de la Generalitat.

Aquest fragment, que em surt del pou dels records, em suggereix quatre grans situacions del nostre món ara mateix, el novembre del 2022, cinc anys després de creure’ns, durant una nit, que érem un país independent.

1. Hem recuperat el govern d’ERC, d’Esquerra Republicana de Catalunya, que governa sol. Sol. Com no havia fet cap govern d’ERC des d’aquell 39 que els nostres homes i dones “traspassaren la carena”. Em permetreu que senti una emoció, deslligada de tot plegat. Una emoció de recuperació d’aquella història que s’esdevingué abans que jo existís. 2. Hem trencat aquell 52% que ens enorgullia, que significava el primer cop que arrabassàvem més del 49%. Que aconseguíem que l’independentisme fos el vencedor d’una consulta “legal”, la de les eleccions “autonòmiques” de Catalunya. 3. Aquell 52% que, com el govern d’ ERC esmentat, era nou de trinca. Venia també d’enllà del tret a la paret i de traspassar les carenes lentament sense dir res. 4. Aquell 52% que recuperava una mica el % immens del referèndum de l’1-O del 2017.

I ara, amb una ràbia que supera el dolor, he d’escriure que vam trencar aquell 52%. No anem bé. No s’entén com som capaços d’abandonar el poder que el nostre poble ens havia donat. No s’entén res. Només l’enllaç del govern d’ERC amb aquell govern de la República catalana ens amoroseix una mica el desengany, la impotència. La consternació.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.