Tribuna
Reflexions a trenc d’any
“Quin avantatge té Catalunya a ser espanyola? Cap. Rotundament cap. El futur no és dels imperis, perquè d’ells només en queden engrunes. El futur és de les nacions que tenen la voluntat de ser-ho, la il·lusió de construir un projecte diferent
La veritat és que Espanya està en caiguda lliure i la marca que van voler crear s’enfonsa amb ella. La seva imatge no pot estar més erosionada. La Unió Europea li toca el crostó pels seus incompliments; el Marroc l’enreda i de res li ha servit trair el poble saharià i enemistar-se amb Algèria, a banda d’un veto comercial que ja li ha produït grans pèrdues econòmiques que d’alguna manera acabarem pagant tots; Alemanya l’exclou de l’escut antimíssils europeu; Mèxic li reclama una i altra vegada que demani perdó pel genocidi.
La llista és llarga. Kosovo, els ridículs d’en Borrell i en definitiva, l’evidència de la pobresa democràtica d’un estat que té presos polítics, exiliats degut a les seves idees, que és el responsable d’una voràgine repressiva amb més de tres mil afectats amb causes obertes per defensar la democràcia, el dret de vot i el dret a l’autodeterminació; un estat segrestat per uns jutges que adverteixen al Congrés dels Diputats que el poden limitar i que no té immunitat. Un estat d’aquestes característiques és un estat que ha perdut els papers i que se situa a la llista de repúbliques bananeres –perdó, en aquest cas, de monarquies bananeres, amb un rei emèrit corrupte exiliat als Emirats Àrabs, cap exemple de bones pràctiques–. No són cabòries meves, ho diu l’índex de democràcia que l’any 2021 va rebaixar la condició d’Espanya a la de “democràcia defectuosa”.
Espanya ha perdut el relat que va fer creure durant anys, aquell que la situava en protagonista d’una transició exemplar, etc., etc., i això és molt més greu del que es pensa. El setmanari britànic The Economist i el diari francès Libération, la setmana passada, alertaven del desgavell institucional espanyol. Libération parla de tres grans crisis institucionals que posen greument en perill la democràcia: l’intent de cop d’estat militar del 1981, la qüestió catalana sense resoldre i el cop d’estat judicial de finals d’any, quan el Tribunal Constitucional va impedir una votació d’una llei a les Corts perquè pretenia modificar les seves normes de funcionament. El fet és que quan el poder judicial trepitja la sobirania popular es crea una crisi institucional sense precedents o una fallida sistèmica, com l’anomena el canal europeu Arte, que presenta Espanya com un país fracturat incapaç de resoldre els seus problemes.
Si no podem creure els nostres polítics perquè es venen per un plat de llenties o per quatre pel·lícules en català a Netflix o perquè no saben preparar bé els camins, aprofitem les debilitats d’Espanya per a crear noves oportunitats que aquest cop durin més d’un minut. I sobretot, que no ens torni a passar pel cap la idea de salvar-la si de veritat volem ser un país petit però modèlic i volem deixar de ser una colònia. Una colònia explotada per la metròpolis. Colònia? I tant! Com s’explica que el 2021 a Catalunya només s’executés el 35% del pressupost i que a Madrid, en canvi, se n’executés el 184%? Les dades pel primer semestre del 22 no són millors, Un 16% d’execució del pressupost previst a Catalunya i un 52,5% a Madrid.
Quin avantatge té Catalunya a ser espanyola? Cap. Rotundament cap. El futur no és dels imperis, perquè d’ells només en queden engrunes. El futur és de les nacions que tenen la voluntat de ser-ho, la il·lusió de construir un projecte diferent i tenen un pla per a dur-lo a terme, perquè el pla és el relat i el relat és el que eixampla la base i crea confiança i noves adhesions. Un pla que mostri els avantatges de la independència i que dibuixi el camí amb una estratègia sòlida i clara. És trist que el ministre espanyol Bolaños admeti que el 2017 la majoria de catalans volíem la independència i no vam saber com fer-la. Per una vegada comparteixo la seva opinió. Aprenguem la lliçó.
En definitiva, l’any 2017 vam tocar amb els dits la independència i no va ser possible, no repetiré el perquè. Però malgrat el que ens volen fer creure, el procés no s’ha acabat i en qualsevol moment pot ressorgir amb força, i aquesta vegada ningú ens aixecarà la camisa, entre altres coses perquè ja no dependrà dels nostres polítics, sinó que serà malgrat ells. Així sigui.
Molt bon any!
