Opinió

De reüll

El despit

Quan el 1972 Carly Simon cantava “ets tan vanitós que segur que penses que aquesta cançó és sobre tu” encara no s’havia casat amb James Taylor i havia tingut una relació amb Warren Beatty. Filla d’una família benestant de Nova York, l’estirp demòcrata que filma Woody Allen en els seus pisos de l’Upper Side, va ser una estrella dels setanta i la cançó, un himne al despit, en part perquè Carly Simon va mantenir el misteri de qui l’havia humiliat. Warren Beatty, com un paó estarrufat de plomes blaves, estava convençut que era ell, però la premsa nord-americana –que va elevar el safareig a qüestió d’estat– va incloure a la travessa més noms: Mick Jagger, Jack Nicholson, Kris Kirstofferson… Carly Simon va fer que la cançó contribuís al mite i al negoci, però també va canviar el rol de la dona ultratjada: deixar de ser una víctima que plora en xandall gris o es lamenta per l’home infidel. El despit es pot cantar al piano amb una lletra sibil·lina sobre “núvols en el cafè” o amb bases de trap que comparen Twingos i Casios. O a la manera hiperbòlica de Rocío Jurado a Ese hombre, un retrat al narcisista, que ens vol callades i abaixant ulls i cap; senyores burgeses consentidores i no dones que alcen la veu i han de facturar. Quan ho fem som rancunioses, maleducades, pesseteres. No ens volen llobes, sinó xaies.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia