Una cimera que arriba tard i de cara a la galeria

Tots els informes referents al canvi climàtic ja ens indicaven els greus efectes a tota la conca mediterrània. De fet, és una de les zones més afectades del planeta per la rapidesa de l’augment de les temperatures, la disminució de pluges o els episodis meteorològics extrems. I els diferents governs de la Generalitat han estat sense fer res o, el que és pitjor, continuant amb les mateixes polítiques de macroesdeveniments, grans infraestructures i massificació del turisme, sense en cap cas estudiar si el país disposa dels recursos hídrics o energètics necessaris per suportar-ho. I el govern actual, amb els seus partits crossa, no n’han estat l’excepció. Malgrat que van votar a favor de la declaració de l’emergència climàtica, amb els fets han demostrat que o bé no saben què van votar o senzillament que ho van fer per rentar-se la cara.

El gener del 2022 els embassaments de la conca interna estaven al 58% de la seva capacitat, un any més tard al 30% i avui al 27%. Dos anys i mig sense pluges ha costat al president convocar una “cimera sobre l’aigua”. Ens agradaria que ho fes per convenciment, però per desgràcia no és així. Ho fa perquè governar a cop de decret li podia suposar un nou fracàs del seu govern en minoria i, per tant, va pactar aquesta suposada cimera a canvi de convalidar el decret sobre la sequera al Parlament. Per això no podem parlar de cimera, sinó d’una simple reunió per modificar el decret i acontentar així les quatre propostes d’alguns partits.

Una cimera hauria de ser una trobada de científiques, expertes, sectors productius, administració i entitats per acordar i planificar el model de país que volem amb el nou escenari hídric que tenim. I aquesta és la nostra proposta: un debat seriós amb les dades detallades del consum d’aigua per sectors, en mans de qui està i quin benefici genera, quin urbanisme volem, quins límits posem a sectors com el turisme, quina agricultura i ramaderia ens convé... Ara toca prendre decisions que condicionaran els ecosistemes i cap a on anem com a país.

I mentrestant anem sentint cants de sirena de noves interconnexions (eufemisme de transvasament) de l’Ebre o del Ter? Noves dessalinitzadores no com a infraestructures puntuals sinó com a mecanismes estructurals, sense plantejar-se l’elevat cost energètic que tenen; convertir més terrenys de secà a regadiu amb nous canals; més hotels, més avions, més creuers, centenars de milers de nous habitatges, més carreteres, la vall de l’hidrogen verd –un element que s’aconsegueix amb aigua i molta energia–, i alhora posen restriccions a la població, la pagesia, la indústria... Un govern i partits que no entenen que no es pot repicar i anar a la processó. Tractar una situació d’excepcional quan és la nova normalitat, és posar-se una bena als ulls, perquè la crisi climàtica no desapareixerà, sinó al contrari. I sí, ens hi podem enfrontar fent decretets i cimeres per posar-hi pedaços, però el que cal són canvis estructurals, crear espais de debat i decisió, diversificar les mesures (estalvi, eficiència, reducció...), restaurar ecosistemes, redefinir els models de consum de tots els sectors i gestionar sempre en favor de l’abastiment per a la població.