Priestley

Amb bon criteri, el TNC presenta un nou muntatge del clàssic El temps i els Conway de J.B. Priestley. Estrenada a Londres l’agost de 1937, l’obra és la peça central de les dedicades a l’inquietant percepció del temps entès com una síntesi de passat, present i futur. El bon teatre de text sempre té trumfos assegurats d’entrada. Priestley era un dels escriptors anglesos més influents del moment. En ple èxit per la recent estrena d’El temps i els Conway, li va arribar una curiosa petició de John Langdon-Davies: col·laborar en la seva iniciativa “d’apadrinar” deu escriptors catalans que patien fam a la Catalunya de la guerra civil. Alguns (Forster, Wells o Maugham) van declinar per motius diversos, però d’altres com T.S. Eliot i el mateix Priestley van fer les aportacions necessàries perquè catalans com Carles Riba, Marià Manent o Joaquim Ruyra rebessin autèntics tresors: paquets amb sucre, cacau, galetes, llet condensada... de part dels seus col·legues britànics. Priestley era una personalitat de l’esquerra anglesa, però cada vegada més crític amb el partit comunista. Potser això explica la curiosa resposta que li va fer a Langdon-Davies: “Em comprometo a trametre-li una lliura setmanal que, segons els meus càlculs, serà suficient per a mantenir dues de les deu famílies. No obstant això, preferiria que no es tracti d’escriptors marxistes comunistes.” Priestley argumentava que aquests ja podien demanar ajut directament a Rússia i precisava: “La condició no és pas que escriguin en la línia del que jo faig, però sí que s’hi acostin, que no siguin, per exemple, poetes surrealistes.” Manent, un poeta poc surrealista, la nit de Nadal de 1938 escriu al dietari: “Arriba paquet de Londres. Quin goig feia la taula! Aquesta abundor, després de tantes privacions, fa una alegria estranya. Però encongeix pensar que hi ha tanta gent que sofreix, que viu en l’estretor i la fam.” Gràcies, Priestley, pel temps: present i passat.