A la tres
El pacte de Sant Jordi
“Reconec que em va costar anys entendre i respectar la seva decisió de marxar de les parades sense adquirir cap volum mentre jo bavejava per emportar-me’ls tots
La tradició de diumenge, una de les festes més nostrades de Catalunya, a mi no m’ha acabat mai de fer el pes. Entenc que per la gent que s’entusiasma davant un ram frondós o d’una única rosa vermella com el millor exemple del romanticisme més pur pugui ser una jornada perfecta, però per les persones que com jo no se senten especialment atretes per les flors aquest dia sempre em planteja dubtes perquè, a banda de les meves preferències, les de la meva parella tampoc s’adiuen amb els costums del país. Sí, som un matrimoni atípic pel que fa a Sant Jordi i és que, si a mi la rosa no m’emociona, a ell no li agrada llegir llibres. Per les seves mans han passat i passen habitualment totes les formes de publicacions possibles, des de diaris fins a receptes de cuina, passant per còmics, revistes especialitzades, dossiers, guies de viatges i fins i tot llibrets d’instruccions d’aparells electrònics. Ho llegeix tot. Tot menys els llibres. I no és perquè no hagi encertat la temàtica, o el gruix, o la portada no l’atregui o tingui mania a l’editorial. Senzillament és que no l’atreuen els llibres. Reconec que em va costar anys entendre i respectar la seva decisió de marxar de les parades sense adquirir cap volum mentre jo bavejava per emportar-me’ls tots, però la solució era ben simple i la teníem a tocar. Vam crear la nostra pròpia adaptació de Sant Jordi. D’una banda, vam pactar que a casa el 23 d’abril hi hauria una rosa perquè li fa gràcia portar-me-la, fa bonic i té una durada tan efímera que, de fet, encara li dona més valor. I, d’una altra banda, que aquell dia jo alliberaria la compradora compulsiva que porto dins i no hi hauria límits per adquirir tots aquells volums que m’interessés tenir. Per què ho han endevinat, oi? A casa de flors, comptades, però de llibres, a cabassos. Llegir com a necessitat vital, com a refugi, com a espai de plaer i com a font d’inspiració. Llegir asseguda al sofà, mentre m’arriba la dolça flaire de l’única rosa que hi haurà aquells dies dins el gerro del menjador. Sens dubte, un bon pacte.
