Opinió

Tribuna

I, de sobte, es feu la llum...

“Em sobta descobrir que la parròquia encara creu en encanteris. Que, consumits els fòssils, desestimades les nuclears i crucificades les alternatives, hom encara creu que la llum ve del cel
“Viure contamina. I la realitat és que som un hoste indesitjable i descontrolat en un univers finit. Un hoste que creix imparablement i devora

Sem­pre m’ha sem­blat màgic el fet que, imme­di­a­ta­ment després de prémer un inter­rup­tor, de sobte, les ombres fugin espe­ri­ta­des i, ama­gant-se als racons més recòndits de l’habi­tació, dei­xin pas a la claror.

Un encan­teri que ens allu­nya de les tene­bres i que a mi, per­so­nal­ment, em porta de cap a les caver­nes i a la sen­sació d’incre­du­li­tat que devia acom­pa­nyar els nos­tres ances­tres, en veure no només l’escal­for sinó també la llum que es des­pre­nia d’aquell foc, casual al prin­cipi, après al final i here­tat fins als nos­tres dies. El seu inter­rup­tor era una petita i pode­rosa gus­pira que apa­rei­xia en fre­gar una pedra i, amb ella, la fos­cor i els espe­rits malig­nes que vivien empa­rats en les ombres es dis­so­lien.

Durant els anys de la meva infan­tesa, el pare, elec­tri­cista, jugava amb mi fent-me creure que, amb un sol gest de la seva mà –sem­pre tenyida de negre i cli­ve­llada de durícies–, la llum es feia.  Ara, ja gran i davant la seva absència, he des­co­bert que, de fet, la llum es feia per a mi només de veure’l, però això ja és una altra història.

Es podria pen­sar que jo era, lla­vors, una ingènua. La llum ho envaïa tot i aquest fet màgic se succeïa, dia rere dia, a l’hora fos­cant. No us puc dir que, amb el pas dels anys, hagi entès gaire el procés lumínic –que Edi­son em per­doni–, però com a mínim he comprès que, de màgic, el procés no en té res.

El que em sobta és des­co­brir que la parròquia encara hi creu, en encan­te­ris. Que, con­su­mits els fòssils, deses­ti­ma­des les nucle­ars i cru­ci­fi­ca­des les alter­na­ti­ves, hom encara creu que la llum ens ve del cel, fet que és ben cert, excepte quan la Terra –que els seus motius tindrà– li dona l’esquena a l’astre rei i ens sub­mer­geix en les tene­bres. Però no només con­si­de­ren obra d’un abra­ca­da­bra ances­tral el res­plen­dor d’una bom­beta, sinó que, fins i tot, ima­gi­nen que ren­ta­do­res, asse­ca­do­res, ren­ta­vai­xe­lles, aires con­di­ci­o­nats i altres ginys moderns fun­ci­o­nen per art de màgia.

I estic d’acord que no em ve de gust pas­se­jar-me per una Cas­te­lla marina far­cida de molins. Reco­nec que em ves­ti­ria de Qui­xot, caval­cant un cavall magre, per sal­va­guar­dar la badia més bella del món de l’atac dels gegants que s’ama­guen rere la seva cons­trucció. Amb prou fei­nes escol­ta­ria els con­sells con­ci­li­a­dors d’un rabas­sut escu­der, entes­tat a convèncer-me de la seva innocuïtat...

El que és evi­dent és que viure con­ta­mina. I la rea­li­tat és que som un hoste inde­sit­ja­ble i des­con­tro­lat en un uni­vers finit. Un hoste que creix impa­ra­ble­ment i devora. Un hoste que des­tru­eix i ani­quila. Un hoste que con­su­meix més del que l’hos­tat­ger pot pro­duir.

I davant d’aquesta panoràmica real i acla­pa­ra­dora, que automàtica­ment ens situa en una data de cadu­ci­tat no gaire llu­nyana, em venen al cap les imat­ges d’un expe­ri­ment que em va impac­tar espe­ci­al­ment, anys enrere. L’uni­vers 25 de Cal­houn o el mal­son d’aquells vuit pobres rato­lins que se les pro­me­tien tan feli­ces en un uni­vers con­tro­lat de 6,5 metres qua­drats, sal­va­guar­dat d’ame­na­ces exter­nes, sense depre­da­dors i amb Gruyère a tort i a dret, fins que el nom­bre de rato­lins al recep­ta­cle va créixer fins a una xifra crítica i el seu uni­vers va col·lap­sar.

I és que, si bé la revo­lució indus­trial va supo­sar una millora de les con­di­ci­ons de vida dels habi­tants del nos­tre mal ano­me­nat pri­mer món –eli­mi­nant par­ci­al­ment els pre­da­dors d’aquell moment, com eren la gana, l’escas­se­tat i la malal­tia–, el crei­xe­ment expo­nen­cial de la població, afa­vo­rit per aques­tes noves con­di­ci­ons de vida, ens aboca indis­cu­ti­ble­ment a la des­trucció. I ja em sap greu expo­sar d’una forma tan apa­rent­ment fútil aquesta dis­to­pia apo­calíptica a la qual ens veig abo­cats i con­tra la qual lluito fer­ma­ment i inútil. Però, de debò, cre­ieu-me si us dic que només ens sal­varà de la des­trucció, del col·lapse, un retorn a un pas­sat impos­si­ble que ens con­ciliï amb el nos­tre entorn.

No ens sal­varà la solar, no ens sal­varà l’eòlica...

Recor­deu, a la pandèmia, quan els humans romaníem tan­cats a casa? Recor­deu els ocells com envaïen els arbres de les ciu­tats i les plan­tes crei­xien a les vore­res, i el silenci reg­nava als car­rers? Els nivells de CO2 bai­xa­ven, les boi­res a les ciu­tats es dis­so­lien, l’aigua dels rius cor­ria clara... La Terra, en defi­ni­tiva, revi­via.

Som un hoste sorollós i inde­sit­ja­ble que s’ha ins­tal·lat en una bonica casa ali­ena. Un hoste que no res­pecta l’hos­tat­ger i que, abu­sant de la seva ama­bi­li­tat, con­fiança i aco­llida, deixa la roba bruta a qual­se­vol lloc, espo­lia la nevera, tre­pitja les plan­tes del jardí i, mal edu­cat i fat­xenda, enva­eix els espais sagrats de l’amfi­trió, fins al punt de la des­trucció. Si fóssiu aquest amfi­trió traït, què faríeu, vosal­tres, en el seu cas? Jo, per­so­nal­ment i sense cap mena de dubte, fotria l’hoste esca­les avall. I, un cop al car­rer, pas­sa­ria la balda per garan­tir que, a casa meva, no hi entra mai més.

Paraula de giro­nina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.