Propi

El senyor Pérez Llorca acaba de dir –quan escric aques­tes rat­lles– que UCD pre­sen­tarà una sèrie de “des­a­cords” en relació amb diver­sos punts de l’Esta­tut per pre­sumpta “anti­cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat”. Que es tracta de posar tots els bas­tons, bas­to­nets i bas­to­nas­sos pos­si­bles a les rodes ja prou febles de l’Esta­tut –aca­ba­ran acon­se­guint que no vagi ni “amb rodes”?– tots ho veiem venir, encara que algú hagi tin­gut tant d’interès a pro­cla­mar el con­trari. Però val a dir que la capa­ci­tat que té el par­tit del senyor Suárez per a pro­vo­car la nos­tra sor­presa és extra­or­dinària. M’ha dei­xat estu­pe­facte saber que no adme­ten l’expressió de l’arti­cle ter­cer de l’Esta­tut:

“La llen­gua pròpia de Cata­lu­nya és el català”.

Serà tris­ta­ment interes­sant des­co­brir com se les empes­quen per jus­ti­fi­car el “des­a­cord” sobre aquest punt. Perquè la veri­tat és que l’afir­mació ja no pot ser més modesta i més objec­tiva, i per a negar que el català és la llen­gua pròpia de Cata­lu­nya cal ser molt beneit –i els d’UCD no ho són– o molt política­ment recar­go­lat. Tot espe­rant que es tre­guin de la màniga els argu­ments que ens han de demos­trar que, de Cer­van­tes i Ver­da­guer als “académicos” actu­als, pas­sant pels lingüistes ale­manys i els mili­ons de cata­lans –nous i vells–, tots anem errats, jo intento acla­rir els meus dub­tes con­sul­tant el dic­ci­o­nari del senyor Casa­res, de la Reial Acadèmia Espa­nyola. Lle­vat que UCD con­si­deri que el dic­ci­o­nari de l’Acadèmia és anti­cons­ti­tu­ci­o­nal –que tot podria ser– em penso que cal fer cas del valor que dóna al mot “pro­pio”. Hi ha tres accep­ci­ons que la UCD –Unió del Cen­tre del Des­a­cord?– hau­ria de medi­tar.

1a. “Carac­terístic, par­ti­cu­lar o pecu­liar de cada per­sona o cosa”.

Que el català és la llen­gua carac­terística i pecu­liar de Cata­lu­nya és inne­ga­ble, i tant se val pre­gun­tar-ho a Camilo José Cela com al paleta que ha arri­bat d’Extre­ma­dura. M’agra­da­ria que no accep­tes­sin que sigui “par­ti­cu­lar” de Cata­lu­nya, en el sen­tit d’exclu­siu; els dona­ria tota la raó: el català també és l’idi­oma carac­terístic o pecu­liar –amb les seves vari­ants– dels Països Cata­lans. Però sos­pito que no és en aquest sen­tit que volen modi­fi­car la frase.

2a. “Con­ve­ni­ent i a propòsit per a un fi”.

Després que la Cons­ti­tució diu allò del “fomento”, etcètera, etcètera, de les llengües i cul­tu­res, el des­a­cord no pot pas anar per aquest camí.

3a. “Natu­ral, en con­tra­po­sició a postís o acci­den­tal”. Qui nega­ria que el català és la llen­gua pròpia o “natu­ral” de Cata­lu­nya, en la qual s’expres­sa­ven els medi­e­vals, els gòtics, els renai­xen­tis­tes, els ciu­ta­dans i els page­sos al llarg dels segles, i fins i tot els actu­als Cen­tris­tes de Cata­lu­nya? O és que es pretén que sigui pre­ci­sa­ment el català, i no el cas­tellà, el “postís o acci­den­tal”?

Hi ha una quarta accepció que, cal reconèixer-ho, ja és una mica dub­tosa. Diu: “Propi. Que per­tany a algú en pro­pi­e­tat”. Pot­ser per aquí el senyor Pérez Llorca pot tenir raó. Perquè, si fóssim real­ment pro­pi­e­ta­ris del català, no hauríem d’estar dis­cu­tint a Madrid aquesta qüestió. Però cal pre­ci­sar exac­ta­ment la situ­ació: el català és el nos­tre idi­oma “propi”, encara que esti­guem sot­me­sos a res­tric­ci­ons en l’ús de la pro­pi­e­tat.