Papallona de menta

Per variar he pensat a agafar un camí asfaltat ni que fos una vegada a la vida. La noia trista que sempre us fa riure ha preferit transitar entre matolls, còdols i camins irregulars. Patir no m’agrada gens, és clar, però sovint ha semblat que fos el meu verb essencial, com si em definís per força, com si l’assaborís sense demanar compassió ni pietat. En una vida anterior devia ser una assassina en sèrie o una pirata a la recerca del cofre sagrat. Com una papallona de menta, practico l’assaig-error des que em llevo fins que se’m tanquen els llums. “Esperes un patinet, bonica?”, em diu un contertulià d’una de les barres de bar on deixo passar l’horabaixa. Traient-me de les cabòries, em fa riure. Ho trobo tendre, dit així. Sí, ja ho sé. Sé què esteu barrinant: que els patinets són armes de destrucció massiva, com gairebé tots els poemes de Martí i Pol. Però en ocasions hi ha patinets conduïts per estrelles del rock, per àngels caiguts que t’ajuden a fer més digerible el maleït canvi climàtic i, per què no, la condemnada rutina incrustada per un sistema que ja no s’aguanta els pets. L’important és resoldre la vida de la millor manera possible. Els nostres mons no obeeixen als mapes de la mediocritat. La química, la màgia i la lògica irracional sí. I et dic una cosa, Univers: no et deslliuraràs de nosaltres tan fàcilment. Per ser inoblidable només cal atrevir-se a ser un mateix, fer-te present, enriquir la vida dels altres, acceptar les errades i escoltar més que parlar (en això últim, encara hi soc pel tros). Les coses s’han de tastar abans de jutjar-les.