Opinió

Tribuna

Carme Junyent i la catalana llengua

“Com a dona sàvia es movia pels espais on la convidaven per participar del seu coneixement, amb una esplèndida senzillesa
“Amb Carme Junyent, certament, com abans amb Corominas, Solà, Veny, Vallverdú, hem tingut la sort d’accedir endins del nostre sistema lingüístic

Quan a la meva Tribuna de juliol vaig deixar obert el debat d’organitzar un País amb la força que es va obtenir amb l’anomenada Renaixença, no pensava pas que una de les grans promotores i estudioses de la llengua catalana ens deixaria tan aviat.

Carme Junyent és un personatge que té un currículum impactant, des de l’estudi de filologia a diverses universitats del món fins a la immersió que ha fet en l’anàlisi de llengües diverses, minoritàries, i de la llengua catalana actual, la que parlem ara mateix. Els honors rebuts al llarg de la seva vida formen un buc intens. Com a dona sàvia es movia pels espais on la convidaven per participar del seu coneixement, amb una esplèndida senzillesa, aquella qualitat que li convertia sempre el rostre en un acollidor somriure, un xic irònic. Vam tenir el plaer de conèixer-la en una de les trobades que Òmnium ens ofereix els divendres al vespre de l’estiu, sota Farners. De conèixer-la i escoltar les paraules que ens portaren a una passejada per la nostra catalana llengua.

I, retornant al tema apuntat el mes passat, recullo el record d’aquell moviment que, enmig de moments potser lingüísticament més fàcils que els nostres, va recuperar una cultura aixafada, una llengua que era prohibida amb el Decret de Nova Planta. Una política que ens va destruir. La recuperació que el nostre poble va ser capaç de realitzar abans del que esmentem com a poema inici, recordem els finals del 1790, quan no feia ni 100 anys de l’assalt de les tropes de Felip V al nostre País. En un recull anomenat Calaix de sastre, el Baró de Maldà escriu les paraules i expressions de tot el món del costumari, encara viu aquells anys que tota la qüestió administrativa romania allunyada de la gent, de la població, que utilitzava la llengua catalana sempre. Per parlar amb la família, a les botigues dels productes de proximitat. La Carme Junyent fa pensar en aquells moments, especialment en el camp de la llengua. Amb ella, certament, com abans amb Corominas, Solà, Veny, Vallverdú, hem tingut la sort d’accedir endins del nostre sistema lingüístic. En uns moments, no ho oblidem, que tenim una situació més complexa que la d’aquella gent del tombant del divuit al dinou.

Aquells catalans del segle divuit gaudien d’una llengua viva en el camp popular, i també en el nivell de cultura que anomenem alta. L’Església catòlica que, amb tot el poder, utilitzava el model de llengua catalana els dies litúrgics que, no ho oblidem, emplenaven les festes, els aniversaris de les festes. Litúrgia estesa més enllà de les misses de cada setmana. I és que l’Església, potser per arribar a la gent, com havia fet en aquell concili de Tours, parlava la llengua del poble, com vam constatar a les comarques gironines amb un treball dirigit pel catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Girona Joaquim Nadal Farreras. I és que la llengua catalana, a part de seguir aquell model, creà tota una cultura popular de tall culte, com els goigs dirigits al santoral. Que eren fortament poderosos. I conservadors del lèxic i una bona llista de sintaxi. Això, juntament amb la poesia del poble, les cançons, els contes i les dites. I el teatre. I, qüestió molt desconeguda, l’ensenyament. Es realitzava en llengua catalana, com ens ofereix Mon Marquès en un potent estudi. Tenim, doncs, una situació que propiciarà l’aparició de la Renaixença. Carme Junyent no ha pas tingut un panorama com el que esmento.

D’entrada, la situació del català és ben fràgil, com sabem. Som un País que mor d’èxit. Amb gent vinguda de la misèria dels propis països, gent que escull les universitats catalanes pel renom de què gaudeixen. Els hospitals de referència, com són, en el camp de la medicina pública, el Trueta, el Vall d’Hebron, el Clínic, etcètera. Amb l’afegitó d’un bon assentament d’hospitals privats. Tots plegats són plens de metges vinguts de l’Amèrica Llatina. I per a ells la llengua és “l’espanyol”. D’això mateix es queixà la Carme Junyent en el seu article pòstum: “Morir-se en català”, últim article que va escriure els darrers dies de la seva vida. “Durant molts anys he parlat de la creixent dificultat de ser atès en català els últims dies de la vida [...]. L’atenció als CAP i als hospitals en català no sempre està garantida. Aquest és un dels àmbits on l’administració sí que té alguna cosa a dir, perquè hauria de garantir els drets dels catalans a ser atesos en la seva llengua a casa seva.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia