Panellets

La gràcia i la desgràcia dels pane­llets és que ati­pen. Tenint en compte el seu preu, és una sort que la gent no tri­gui gaire a dir prou. No cal­dria sinó que es des­fes­sin a la boca com un bolado. Cos­ten molts diners, sí, però almenys també cos­ten d’empas­sar. Si el cost és en funció de la satis­facció temps, al cos­tat d’altres dolços i requi­sits el pane­llet té un preu per minut més enra­o­nat que no ho sem­bla.

La desgràcia és que, si t’agra­den els pane­llets, des­co­brei­xes amb una certa irri­tació que aviat et pas­sen les ganes de fer forat a la safata. Dius “mira, encara un altre”, però no triga a envair-te la frus­tració del lla­mi­ner, que ja no pot con­ti­nuar men­jant allò que con­ti­nua agra­dant-li.

Aquests anys hem assis­tit, els pane­lle­tis­tes, a la pro­gres­siva adul­te­ració del pane­llet, afei­xu­gat encara més del que li escau per alguns ingre­di­ents poc nobles. Se suposa que la intenció era no haver d’aug­men­tar gaire el preu a base de rebai­xar la qua­li­tat del mas­sapà i com­pa­nyia. Ara he sen­tit veus del gremi que defen­sen la con­fecció de pane­llets amb tota l’exigència, costi el que costi. Hom pot pen­sar: “Bé, més m’estimo men­jar-ne dos d’excel·lents que qua­tre de vul­gar­ment atapeïts.” Ai, que això és una trampa! Si són més bons, pre­ci­sa­ment en men­jaré més. Si tenen una massa una mica més flonja, un gust més fresc de matèria pròpia i menys aroma arti­fi­cial, si en defi­ni­tiva són més dige­ri­bles, la but­xaca s’indi­ges­tarà. Enda­vant, però, que un dia és un dia.

Ben mirat, però, un dia ja no és un dia, d’ençà que ens han pres Tots Sants. Els pas­tis­sers, per tal d’evi­tar un pos­si­ble fracàs, han pane­lle­tit­zat tota la set­mana. Com que ho han fet en defensa pròpia i alhora en defensa de la tra­dició, no hi tinc res a dir. L’any vinent, però, com que Tots Sants tor­narà a ser festa, hau­rem de pro­cu­rar que el cos­tum s’iden­ti­fi­qui molt con­cre­ta­ment amb la nit i el dia de Tots Sants. Les coses que s’esbra­ven no duren tant com les que es con­cen­tren. La pas­tis­se­ria tra­di­ci­o­nal té molts ene­mics: la pèrdua de qua­li­tat, que la fa menys atrac­tiva al pala­dar; el preu de les matèries pri­me­res, que han de ser pures; el cost de l’ela­bo­ració arte­sana (no em par­leu dels pas­tis­sos indus­tri­a­lit­zats); la mania del règim, etc. Un altre ene­mic seria no limi­tar molt els dies de venda de pane­llets. La dis­persió fa per­dre interès, des­vir­tua el ritual. Si tinguéssim quinze dies per a votar, l’abs­tenció seria més gran. Si tenim massa temps per a fer una cosa, és pro­ba­ble que no arri­bem a temps de fer-la.

El pane­llet, que és com­pacte, demana con­cen­tració. I men­tre el pala­de­geu pen­seu en una altra de les seves gràcies: no té tra­ducció en cas­tellà. No tot ha de ser bilingüisme.