La bombeta vermella

Els britànics han acor­dat que cal par­lar menys.

Després mati­saré què vol dir aquest “menys”; de moment resu­mim la notícia: la Cam­bra dels Comuns ha apro­vat, per majo­ria abso­luta, que el pre­si­dent podrà fer callar qual­se­vol ora­dor que allar­gui la seva inter­venció més de deu minuts. L’acord serà vigent durant els debats sobre la nova legis­lació que se cele­bra­ran al ves­pre, i no queda prou clar si la norma serà apli­cada també, d’ara enda­vant, en d’altres debats.

S’ha fet una excepció curi­osa: la dels minis­tres. La regla dels deu minuts no els afecta, per tal d’evi­tar que empa­rant-se en aquest temps màxim acon­se­guei­xin de no donar totes les expli­ca­ci­ons necessàries sobre la seva actu­ació.

Par­lar “menys” vol dir, doncs, par­lar menys temps “seguit”. No es tracta pròpia­ment de reduir la quan­ti­tat de parau­les, al llarg d’una sessió, sinó d’impe­dir l’acu­mu­lació de parau­les, les tira­llon­gues exces­si­ves, i en defi­ni­tiva el blo­queig de la sessió per part dels xer­rai­res incon­ti­nents. El fet em recorda el que vaig veure, ja fa molts anys, en un ajun­ta­ment d’una vila de la vella Angla­terra. Quan visi­tava la sala del con­sell em va sor­pren­dre des­co­brir dues bom­be­tes damunt l’estrada, una de ver­me­lla i una de verda. L’alcal­dessa m’ho va expli­car. “Quan algun regi­dor comença a par­lar, s’encén la llum verda. Sap que només dis­posa de cinc minuts. Si ultra­passés aquest límit, s’encen­dria automàtica­ment la bom­beta ver­me­lla i no tin­dria cap dret a con­ti­nuar par­lant”. Em con­fessà que d’un quant temps ençà la bom­beta ver­me­lla no s’ence­nia mai. Els regi­dors s’havien acos­tu­mat a con­den­sar les seves inter­ven­ci­ons, i ningú no volia ser aver­go­nyit per l’apa­rició del llum ver­mell.

L’alcal­dessa i jo vam posar-nos d’acord en aquest punt: no hi ha res de real­ment impor­tant que no pugui ser dit en menys de cinc minuts. Com més esto­vada és l’opinió o la infor­mació, com més des­fi­brada i més vaga, més s’allarga. Hi ha gent que per­se­gueix una pos­si­ble idea a base d’empai­tar-la fati­go­sa­ment amb milers de parau­les, i quan acaba caçant-la és pro­ba­ble que ja ningú no l’escolti. Escurçar al màxim les pròpies expli­ca­ci­ons és un acte de cari­tat humana, o si voleu un deure social.

L’apre­nen­tatge d’aquest art és difícil, perquè la consciència de qui parla s’alia amb la resig­nada cor­te­sia dels qui escol­ten. Per tal de no que­dar com uns mal edu­cats –quan el mal edu­cat és el xer­raire que abusa– les vícti­mes solen limi­tar-se a remoure’s en els seients o a ras­car-se la galta amb el cap tort. L’única solució és la bom­beta ver­me­lla, perquè és la denúncia “objec­tiva” de l’abús. Les inter­ven­ci­ons par­la­mentàries, els ser­mons de casa­ment, tot s’hau­ria de regir pel llum ver­mell, i acon­se­guiríem de crear una nova for­nada de moderns i eficaços “ora­dors de bom­beta”. I nosal­tres redes­co­briríem l’art d’escol­tar, que és un art que ens han fet per­dre els diar­reics ver­bals.