Què podem fer?

De tant en tant trobo algun noi o alguna noia que al llarg d’una con­versa, més o menys infor­mal, es con­fessa dient: “I què podem fer?” La mateixa frase és dita, a vega­des, en un to de lamen­tació, de fata­lisme. Altres vega­des, però, no és una afir­mació depri­mida, sinó un inter­ro­gant que s’alça amb tota l’esvel­tesa de l’exigència moral, de l’entu­si­asme.

Hi ha mol­tes coses a fer, real­ment, si es tenen veri­ta­bles ganes de col·labo­rar en el que en diem recons­trucció de Cata­lu­nya. Jo els he sug­ge­rit, als qui s’inter­ro­ga­ven amb ener­gia, que es poses­sin en con­tacte amb els Con­sells Popu­lars de Cul­tura Cata­lana. Aquests Con­sells són una de les ini­ci­a­ti­ves més fèrtils que s’han produït els dar­rers anys, com ho demos­tra la seva crei­xença: acabo de saber que ja en fun­ci­o­nen una cin­quan­tena, vin­cu­lats a bar­ris de Bar­ce­lona i a pobla­ci­ons de Cata­lu­nya. Allò que era un impuls, doncs, ja és una orga­nit­zació. Vol dir que l’impuls estava jus­ti­fi­cat.

Com diu el nom com­plet dels Con­sells, la seva àrea d’acti­vi­tat és la cul­tura; però, en les cir­cumstàncies en què ens tro­bem després de tants anys –segles– de des­na­ci­o­na­lit­zació, la recu­pe­ració cul­tu­ral no és tan sols una “acti­vi­tat”, sinó una “lluita”, i el con­cepte de cul­tura agafa una dimensió molt àmplia. Al cap­da­vall, els Con­sells tre­ba­llen per la res­ti­tució del català com la llen­gua ofi­cial de cadas­cun dels Països Cata­lans i la nor­ma­lit­zació del seu ús, per la defensa del patri­moni ecològic i cul­tu­ral, per la presa de consciència de cadas­cun dels Països Cata­lans fins a la seva total recons­trucció naci­o­nal. Si he dit “els con­sells tre­ba­llen per...” és perquè és així. No es limi­ten a expo­sar o a pro­cla­mar: tre­ba­llen.

I tre­ba­llen, no ens enga­nyem, perquè els for­men la gent del poble que –per dir-ho amb un mot ben expres­siu– està dis­po­sada a “pen­car”, perquè són real­ment “con­sells popu­lars” i han sabut reu­nir, coor­di­nar i poten­ciar totes les bones volun­tats que tan sovint es mal­me­ten per manca d’estruc­tura. Si la Nova Cançó va créixer aviat fou, entre d’altres motius, perquè Els Setze Jut­ges havien cons­tituït una “pla­ta­forma de tre­ball” col·lec­tiva, per modesta que fos en començar. Que els Con­sells Popu­lars de Cul­tura Cata­lana puguin dir, avui, que ja són una orga­nit­zació en fun­ci­o­na­ment regu­lar, pre­sent a molts indrets del país, és una excel·lent notícia.

I més si pen­sem que fa ben poc que han començat. Al País Valencià van néixer a l’octu­bre del 1976, per tal de col·labo­rar amb el Congrés de Cul­tura Cata­lana que començava; al Prin­ci­pat els Con­sells s’enge­guen quan el Congrés s’acaba, amb el propòsit d’aga­far-ne el relleu i pro­por­ci­o­nar a las cam­pa­nyes del Congrés la màxima con­tinuïtat i ener­gia. Si amb un parell d’anys s’ha fet tant, és que la tasca era necessària. El pro­grama de tre­ball per a l’any 1980 és engres­ca­dor per a tots els qui es pre­gun­ten amb gene­rosa inqui­e­tud: “I què podem fer?”