El saltamartí

Vaig assis­tir, durant els pri­mers anys del fran­quisme, a algu­nes lec­tu­res clan­des­ti­nes de poe­sia cata­lana. Hi havia qui arris­cava la seva casa i la seva lli­ber­tat per­so­nal per un sonet o uns quants hen­de­casíl·labs.

No era pas poe­sia revo­lu­cionària. Era poe­sia pai­satgística, amo­rosa, fins i tot reli­gi­osa. Era, ara que hi penso, una poe­sia bàsica­ment “con­ser­va­dora” o, en tot cas, la mateixa poe­sia que la majo­ria de poe­tes hau­rien escrit si Cata­lu­nya no hagués estat ocu­pada. El que era sub­ver­siu era que dues dot­ze­nes de per­so­nes es reu­nis­sin sense l’obli­ga­tori permís policíac i que aques­tes per­so­nes digues­sin en veu alta mots cata­lans. Érem molts joves, alguns, i molt inge­nus, però la petita dimensió d’aquests actes no va ser obs­ta­cle perquè aprenguéssim a des­co­brir-hi l’enor­mi­tat de la nos­tra mar­gi­nació col·lec­tiva.

Em sem­bla que els poe­tes cata­lans, en gene­ral, no van apli­car el seu ofici als temes de la política imme­di­ata, no van escriure ver­sos de resistència i de com­bat. És una arma que es va des­a­pro­fi­tar, pot­ser ine­vi­ta­ble­ment, atès el refi­na­ment de la gent del ram. Vull dir ver­sos des­ca­ra­da­ment anti-Franco, anti­re­pressió cata­lana, dei­xant-se de metàfores. Ver­sos que aspi­res­sin a fer la funció de crida popu­lar i a faci­li­tar, gràcies a la força comu­ni­ca­tiva de la mètrica i la rima, la trans­missió oral.

Havien d’arri­bar els de la Nova Cançó per escriure ver­sos públics de denúncia i difon­dre’ls a des­grat de tot. Els poe­tes de debò ho havien fet –quan ho havien fet– d’una manera molt més dis­creta i ben ves­tida, i, per “des­pu­llar” el secret d’aquells poe­mes, calla pertànyer a la mino­ria literària. Una de les excep­ci­ons va ser Joan Brossa, a qui un dia vaig sen­tir lle­gir un reguit­zell de ver­sos que par­la­ven dels fei­xis­tes, d’obrers i estu­di­ants tan­cats, de fulls clan­des­tins i del pal·li del gene­ral.

Ara Edi­ci­ons 62 ha publi­cat Anto­lo­gia de poe­mes de revolta (1943-1978), de Joan Brossa, amb algu­nes mos­tres d’aque­lla acti­tud. És un lli­bre apas­si­o­nant, entre altres coses per la diver­si­tat d’eines empra­des, des de la invec­tiva més vio­lenta fins al recar­go­lat sar­casme, pas­sant per ver­sos tan arro­do­nits, tan esplèndi­da­ment tro­bats com “Molt poques coses nei­xen de la cera, / ben poc raïm collim rere un por­tal / …Que nues amb les mans ple­nes de cen­dra? / Quins ponts de llum conei­xen el teu pas? / pene­tra en mi, en nits de lluna plena, / un sol desig encès de lli­ber­tat.”

I aquell poema –El sal­ta­martí–, en les actu­als cir­cumstàncies, ens enco­mana fe, espe­rança i volun­tat als qui refu­sem de tro­bar còmoda una cleda altra vegada impo­sada:

Ninot

que porta un

pes a la base i que, des­viat de la seva posició

ver­ti­cal, es torna a posar

dret.

El poble.