El Meccano

Per­ta­nyo a una gene­ració que fou edu­cada amb el Mec­cano. Arri­bava un moment que la pilota, el camió que es podia car­re­gar i d’altres jogui­nes ele­men­tals per a una edat ele­men­tal –que era el nom que fins i tot es donava a una fase de l’ense­nya­ment– dei­xa­ven pas als jocs ins­truc­tius. En la meva infan­tesa el Mec­cano era gai­rebé una “joguina de text”, si em per­me­teu de dir-ho així, un entre­te­ni­ment-assig­na­tura. Després del joc de les cons­truc­ci­ons –blocs, cilin­dres, piràmides de suro o de fusta–, amb les quals es prac­ti­cava la coor­di­nació de movi­ments bàsica, el Mec­cano sig­ni­fi­cava l’entrada en un món més tècnic, que exi­gia més paciència, més pre­cisió, més tensió mus­cu­lar i més dis­ci­plina men­tal.

Tots els infants que jo trac­tava tenien un Mec­cano, segu­ra­ment perquè tenien uns pares pre­o­cu­pats per donar als fills una eina de for­mació. Tinc la impressió d’haver estat un mec­ca­nista molt medi­o­cre; la meva traça manual era escassa i, sobre­tot, no m’interes­sa­ven gens les polit­ges, les grues, els meca­nis­mes que podien fer-se fun­ci­o­nar, que era allò que apas­si­o­nava els mec­ca­nis­tes autèntics. Hi havia diver­ses capses de Mec­cano, de com­ple­xi­tat pro­gres­siva, que alguns engi­nyers infan­tils –i alguns pares amb vocació frus­trada– uti­lit­za­ven amb un rigor que em dei­xava admi­rat.

Tot i que jo no vaig pas­sar mai del cotxe més sen­zill i de la mani­pu­lació més fàcil, guardo del Mec­cano un bon record i penso que fou un excel·lent acu­dit, com ho demos­tra el seu èxit uni­ver­sal. Ara resulta que la fàbrica, anglesa, ha tan­cat. S’ha aca­bat el Mec­cano, ja no era negoci.

Suposo que un dels grans ene­mics del Mec­cano ha estat la tele­visió i, en defi­ni­tiva, la tendència crei­xent a la pas­si­vi­tat. Vivim l’època de les jogui­nes que ja estan per­fec­ta­ment aca­ba­des i que a més actuen soles: la nina que camina, el tanc que dis­para. Abans els infants feien cami­nar les nines i simu­la­ven amb “bar­ram!” i “grrr...” els sorolls pro­pis de cada vehi­cle. És clar que avui també hi ha jogui­nes edu­ca­ti­ves mag­ni­fi­ques, però la pressió publi­citària a favor de les altres és enorme.

El Mec­cano era metàl·lic i ara domina el plàstic. Les peces metàl·liques, els car­gols, el petit tor­navís, etc., dema­na­ven un cert esforç, pro­vo­ca­ven una rela­tiva duresa de tre­ball, obli­ga­ven a obser­var un mètode; el Mec­cano venia a demos­trar, a la seva manera, que obte­nir un pro­ducte no era fàcil, que acon­se­guir aquell model que sobre el paper ens entu­si­as­mava exi­gia molt de temps i molta volun­tat. La vida, d’uns quants anys ençà, havia demos­trat massa sovint el con­trari: que hi havia mol­tes gan­gues, que mol­tes coses se’ns dona­ven fetes, que la con­tinuïtat no era cap garan­tia d’arri­bar a un bon final, que molts tri­om­fa­dors no havien seguit pas un camí cons­truc­tiu… Què hi farem!

El Mec­cano és ja una peça de museu, i aquesta tarda sor­tiré a com­prar-ne un dels sen­zills, si encara en trobo. Com qui com­pra un retall de temps per­dut a cal dra­paire de la vida.