Farners. Tastar un poble
I tot, tot, amb una marcada presència de voluntaris que fan que les coses marxin com un rellotge
Quin poble, Déu meu, quin poble! M’és ben igual que tingui la consideració administrativa de ciutat. Santa Coloma és cada vegada més... un poble! Una comunitat cívicament participativa, compenetrada, fructífera. Veges, si no, la festa del cap de setmana que ha passat: Fer Maia, organitzada pels membres de La Bulla. I aquests qui són? Doncs aquests són... aquells, vet-ho aquí. Són els nens que havien anat al centre escolta del Cau i que van aprendre a collir les herbes sota el guiatge de la Confraria de la Ratafia. Tradició, continuïtat, relleu! La confraria té equip i té banqueta! Els entusiastes joves de La Bulla demà substituiran els confrares fatigats, però mentrestant ja escalfen motors recuperant la vella activitat de fer maia, que consistia a passar per les cases que produïen vi i tastar-ne el novell. Una activitat que si el segle passat tenia un punt de sordidesa, pels excessos que comportava, avui s’ha integrat perfectament en el pla d’accions culturals de Santa Coloma. Hi ha hagut xerrades, concert a la plaça, exposició artística a la Casa de la Paraula, tastos de vi a cases històriques... I tot, tot, amb una marcada presència de voluntaris que fan que les coses marxin com un rellotge. Aquí volia anar a parar: els voluntaris.
A Santa Coloma hi ha una mena de xarxa nodal entre entitats que es retroalimenten a base d’ajudar-se les unes a les altres. Si el famós sopar de cloenda de la Festa de la Ratafia (enguany gairebé un miler de comensals, aviat és dit!) va ser un èxit espaterrant, és gràcies al talent dels confrares organitzadors, sí, però també a l’abnegada contribució d’un exèrcit de servidors sortits de la colla gegantera, del Sol Solet, dels Trabucaires, i segur que me’n deixo. Entitats que més tard veuen compensat el seu esforç amb ajuts també socials per part de la Confraria. I nosaltres, els ciutadans badocs i panxacontents, què podem aportar-hi? No gaire res fins que no ens traguem la son de les orelles, però si més no, au, va, fem un cant d’agraïment sincer a tots aquests conciutadans (què cony, conciutadans... Compatriotes!) que fan que el poble sigui viu en un temps tan de sequera en tots els sentits.
