Dissidència

Quan la ciu­ta­da­nia té la per­cepció que la justícia no és inde­pen­dent, la democràcia peri­lla. Ho ha dit la pre­si­denta del Congrés, Fran­cina Armen­gol, a RNE arran de les acu­sa­ci­ons del PP con­tra l’exe­cu­tiu de Pedro Sánchez. Però la per­cepció sobre la inde­pendència del poder judi­cial no és quel­com que s’imposi. A Cata­lu­nya, fa molts anys que la per­cepció sobre la sepa­ració de poders ha pas­sat a millor vida i no és perquè la ciu­ta­da­nia vul­gui, sinó perquè els poders de l’Estat han tre­ba­llat en un sen­tit deter­mi­nat; perquè l’Estat s’ha enfron­tat a una part impor­tant de la ciu­ta­da­nia sense escol­tar ni donar res­posta, i ha uti­lit­zat el poder que la ciu­ta­da­nia li ha donat per atu­rar la dis­sidència.

Les ins­ti­tu­ci­ons són més for­tes quan la ciu­ta­da­nia s’hi iden­ti­fica. Però, no hau­rien de ser les ins­ti­tu­ci­ons el reflex de la ciu­ta­da­nia a la qual repre­sen­ten? Quin sen­tit té una sepa­ració de poders si no es pot tenir espe­rit crític? Quina democràcia és la que no tolera la diver­si­tat d’opi­ni­ons?

Quan la ciu­ta­da­nia té la per­cepció que la justícia no és inde­pen­dent és perquè alguna cosa passa amb la sepa­ració de poders. La democràcia peri­lla quan les acu­sa­ci­ons són con­tra el “meu” par­tit, però també quan són con­tra “el par­tit dels altres”. O no?