Opinió

De set en set

Ryan, el guapo

El cinema Truffaut de Girona no va poder acollir fa uns dies a tothom qui volia assistir a la projecció única de Barry Lyndon (1975) dins d’un cicle de Filmoteca dedicat a Stanley Kubrick que pot considerar-se una nova demostració de la gran atracció que exerceix aquest cineasta. Veient Barry Lyndon, els espectadors joves possiblement van descobrir Ryan O’Neal, intèrpret de l’aventurer irlandès sense escrúpols que protagonitza aquest film inspirat en una novel·la de William M. Thackeray ambientada a la segona meitat del segle XVIII. Els més grans potser van recordar que existia aquest actor que, mort fa poc, va fer-se famosíssim als últims anys setanta arran d’un drama, Love Story, d’èxit immens i que va fer plorar molt: dos joves enamorats, Oliver (O’Neal) i Jennifer (Ali McGraw), afronten que ella té una leucèmia que la durà a la mort. Francis Lai hi posa la música.

Ryan O’Neal va fer-se famós, però quasi ningú va considerar que era un bon actor. Com si fos massa guapo per ser-ho. Era molt guapo, però també es deia que la bellesa del seu rostre era una mica fada. El cas és que, pel que fa a Barry Lyndon, se’l va veure com una taca ianqui en les imatges pictòriques a la llum de les espelmes posades per Nestor Almendros. Aviat la seva carrera va davallar i va ser oblidat. Abans havia protagonitzat dues pel·lícules de Peter Bogdanovich: la comèdia esbojarrada Què em passa, doctor? (1972), amb Barbara Streisand fent-li la vida impossible, i Lluna de paper, (1973), en què interpreta un estafador de poca volada que, als darrers anys trenta, sobreviu a l’Oest Mitjà dels EUA fent tripijocs amb la seva filla, encarnada per la mateixa: Tatum o’Neal. A mi, sincerament, em sembla fantàstic en una i l’altra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.