Que se’n parli, també si us sap greu

No conec cap dona que no hagi patit, almenys, un epi­sodi de violència obstètrica. Així que cele­bro que La Marató de TV3 pro­vo­qui que se’n parli, mal­grat aquells que sem­pre els sabrà greu que les dones rebem una mica d’atenció. Per­so­nal­ment, tinc gra­vada la cara d’aquell ginecòleg que en el moment de comen­tar el resul­tat d’una cito­lo­gia va dei­xar anar una cosa inin­tel·ligi­ble del tipus: “Tens un nhj jiut ggiu hhjjhj ggui­guig gyufu que podria deri­var en un càncer.” Sor­presa i espan­tada a parts iguals, li vaig dema­nar si m’ho podia repe­tir més a poc a poc. Va aga­far un paper i un lla­pis, va fer un dibuix de l’apa­rell repro­duc­tor femení, me’l va llançar de mala gana i em va renyar: “T’estic par­lant de l’úter i les trom­pes de Fal·lopi, s’estu­dien a sisè de primària.” Amb el temps, i després d’escol­tar tes­ti­mo­nis com el d’una amiga que en per­dre el fill que espe­rava la van situar al cos­tat de dones que havien aca­bat de parir, he arri­bat a la con­clusió que encara he tin­gut sort. També he entès, a còpia d’acu­mu­lar experiència, que exis­teix un tipus de violència rela­ci­o­nada amb la salut sexual i repro­duc­tiva de la dona que està nor­ma­lit­zada però, en canvi, és més intan­gi­ble. Parlo d’haver-nos vol­gut convèncer que les revi­si­ons gine­cològiques no cal que sigui anu­als, que la vella teo­ria que havíem de pas­sar per la con­sulta cada dotze mesos era una exa­ge­ració. O tenir pres­crita una mamo­gra­fia anual de con­trol i veure com, després de tres anul·laci­ons con­se­cu­ti­ves, te l’aca­ben fent quan han trans­cor­re­gut dos anys i mig de l’última. O de no pri­o­rit­zar l’esta­bi­li­tat dels pro­fes­si­o­nals, pro­vo­cant així que cada cop que dema­nes hora t’hagis d’esca­mar­lar davant d’una per­sona dife­rent, fent més incòmoda una situ­ació que ja ho és per si sola.