Diàleg i no pas baralles
Els ciutadans decidiran si l’accepten i es queden, o se’n van, al cap de cinc anys
Dos no es barallen si un no ho vol, ens assegura la dita popular. I té molta raó. Dic molta i no dic tota perquè és evident que, en algunes situacions, si no et defenses –i per tant baralles– te’n pots fer l’aresta. Recordeu les porres de l’1 d’octubre? Entesos.
He posat l’exemple nostrat, tot i que no és el més rellevat que em venia al cap, perquè, si no ens enreden, en aquests moments es deu estar negociant una sortida pactada al problema polític creat a Catalunya quan el Suprem va decidir que podia actuar de tercera cambra. Va anul·lar parts substancials de l’Estatut plenament vigent. En fi, el conflicte es va anar embolicant –presons, exilis, sancions– per arribar al llarg merder que encara dura. Ara parlen, enraonen... No es va fer quan era el moment, perquè el PP és del morro fort i no parla amb l’enemic. Però dialoguen amb ganes d’arribar a un pacte? Perquè també és cert que dos no es posen d’acord si un dels dos no ho vol. Tenen un mediador, relator, observador, o com en vulguin dir. Si jo fos un mediador, crec que hauria de portar les parts a l’inici del problema. Com i quan va començar? No pas com deia jo mateix més amunt, amb la sentència del Suprem. Comença amb els Decrets de Nova Planta. Si en fa, d’anys! Des de llavors s’ha anat provant, cada vegada que a Espanya hi ha hagut un període democràtic, de trobar fórmules per pal·liar o resoldre els desacords. De fet, l’invent de les autonomies va ser un pas endavant. Quan aquell pas es veié insuficient, perquè sempre s’interpretava la llei al gust del partit que manava a Madrid, PSC, ERC, CDC i IC van intentar un pedaç important amb el nou Estatut. Era possible. Retallat, ribotat i escapçat al seu pas pel Congrés, es va aprovar, plebiscitar i donar per bo. Fins que hi ficà cullerada el TC.
Tot això ho sabeu tots. Ho recordo als dialogants-negociadors. Ells han d’anar repassant aquesta història i trobar els errors de cada pas, per esmenar-los. El que consensuïn s’ha de votar? Jo proposo que l’acord, si n’hi ha, s’apliqui ja, i que quedi clar que els ciutadans decidiran si l’accepten i es queden, o se’n van, al cap de cinc anys. Les lleis, com les sabates noves, s’han de provar al carrer. Bones festes.
